L’estat d’excepció: un fracàs pels “ultres”
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsSegons la versió oficial, el Govern “... ha cumplido su promesa...” i l’estat d’excepció no ha durat “... ni un día más de lo necesario...” Ni un dia més del necessari... per a què? En tot cas, no “para resolver las circunstancias” que promogueren a declarar-lo, contràriament a les paraules de Fraga Iribarne. Els fets demostren que l’estat d’excepció no ha fet desaparèixer cap de les “circumstàncies” que preocupaven i preocupen a la dictadura. Es més; en certa manera ha obrat com un “boomerang” que s’ha tornat contra els seus llançadors, els “ultres”, que es creien prou forts per “fer un escarment”, per tornar a comptar sobergament “años triunfales”. La rèplica a llurs pretensions ha estat general... i coent. La primera gran derrota l’han encaixada només començar l’excepcionalitat i en el front principal; en el sector obrer. [...] Amb visió clara del moment, els treballadors han incorporat sobre la marxa la consigna “Estat d’excepció, NO!” a llur plataforma reivindicativa. Les parets de la nostra ciutat i viles industrials veïnes han repetit i repetit, en centenars de pintades, aquest crit; els milers de fulls de les Comissions Obreres, les crides a la classe obrera i a la població, l’ampli moviment de solidaritat i defensa dels represaliats, parlen molt alt del grau de politització assolit per les masses treballadores. […] El Govern ha hagut de reobrir la Universitat. I l’ha hagut de reobrir conscient que res no havia canviat en ella, donant una vegada més l’espectacle de la inutilitat de la repressió, de la inutilitat de l’ocupació policíaca de les facultats. Contràriament al que volen pretendre les notes donades a la premsa, les desenes de detencions d’estudiants i professors, els processos oberts, les inqualificables tortures exercides, no han representat pel Govern el desllorigador de la situació universitària. Amb els dits de la mà podrien comptar-se els dies de normalitat acadèmica! Les masses universitàries, molt polititzades, han fet, també, de la lluita contra l’estat d’excepció una bandera. I en aquesta lluita, una vegada més, s’ha donat la conjunció d’esforços d’estudiants i treballadors participant units a les pintades, a la distribució de fulles, en manifestacions llampec. El règim es troba avui, després de dos mesos d’excepcíonalitat repressiva, també en aquest sector, més ensorrat que no s’hi trobava el mes de gener. De fet, és en tots els sectors que ha hagut de recular; el cop de sabre “ultra” no ha fet fer marxa enrere al moviment intel·lectual democràtic; no ha disminuït l’oposició dels col·legis d’advocats; no ha fet escampar com a vol de pardals les forces de l’oposició. […] Junt a l’acció obrera i estudiantil, junt a la resposta de la intel·lectualitat, de l’advocacia, el moviment catòlic ha lliurat també una batalla de singular transcendència. L’enduriment repressiu policíac, l’agressió feixista-terrorista contra sacerdots, militants i personalitats catòliques, la pretensió de les Jerarquies integristes a involucrar l’Església en tant que tal en el cop de fre “ultra”, no solament no han fet recular el dinàmic moviment catòlic conciliar, sinó que hem vist a aquest encrespar-se dignament i enèrgica, replicar amb públiques preses de postura, [...] amb escrits de protesta com els dels superiors de les ordres religioses de Catalunya, de comunitats catòliques, de seminaristes, etc., i amb fets, entre ells i destacadament la denúncia des de les trones de l’estat d’excepció i de les tortures, la defensa i la solidaritat amb els homes i dones empresonats de totes les tendències, els actes polítics en defensa dels drets humans, en defensa del poble oprimit i torturat. […]
