25/09/2021

El factor Puigdemont

3 min
El factor Puigdemont

Carles Puigdemont és el principal factor de desestabilització de l’estat espanyol. Ho sap i està sobradament capacitat per irrompre en la partida política que es juga a Catalunya i Espanya posant-la de cap per avall. Puigdemont té la legitimitat de representar més d’un milió de votants catalans i el seu títol de president de la Generalitat fa que, tot i no estar en exercici, la seva representativitat superi les fronteres del seu partit. L’expresident també sap que de la seva visibilitat en depèn no només el seu futur personal i el de JxCat sinó la prova de la utilitat de la seva estatègia, la de la internacionalització del conflicte que el va portar a l’exili.

Avui, Puigdemont, l’eurodiputat i l’expresident, ha tornat a demostrar que és el pricipal actiu de l’independentisme en l’esfera internacional i que la seva situació és capaç d’activar la diplomàcia i la policia d’allà on apareix per fer passar una mala estona al Tribunal Suprem i al jutge Llarena, però també a les autoritats judicials i polítiques de la UE i del govern espanyol i del govern català per raons diferents.

Mala fe processal

La detenció i alliberament a l’Alguer demostra un cop més que Puigdemont és l’ull de poll de la justícia espanyola i dels sectors del nacionalisme espanyol (de Vox al PSOE) que dijous a la nit salivaven amb la idea de la seva extradició i enpresonament a Espanya. Però les seves expectatives de revenja no s’han complert. Els que estan disposats a continuar erosionant la imatge i la credibilitat de la justícia espanyola, que deixen en evidència la politització i la manca de bona fe processal del Tribunal Suprem desafiant directament el Tribunal de Luxemburg, han tornat a patir un revés en temps rècord, aquest cop per part de la justícia italiana. I ja van quatre països europeus -Bèlgica, el Regne Unit, Alemanya i Itàlia- que deixen Llarena en evidència pels seus mètodes jurídics poc garantistes de l’estat de dret.

La discussió està honestament oberta entre els juristes sobre l’activació de les euroordres i la sospitosa actuació del TS, però els fets són que els jutges alemanys i belgues han denegat diverses sol·licituds d’extradició i ara són els italians els que es posen en mans de les qüestions prejudicials encara no resoltes pel TJUE.

Quan el jutge Llarena va mantenir l’ordre contra Puigdemont no actuava de bona fe en l’àmbit judicial sinó mogut per la seva motivació política. Actuava amb una mena d’insubmissió menystenint que el TJUE el 30 de juliol passat va rebutjar dictar cautelars contra la suspensió de la immunitat de l’expresident de la Generalitat preveient que “res no suggereix que les autoritats judicials belgues o de qualsevol altre estat membre poguessin executar les ordres de detenció europees dictades contra els demandants i lliurar-los a les autoritats espanyoles”, i oferia una última clàusula de salvaguarda dels exiliats: “Presentar una nova sol·licitud de mesures cautelars”. El TJUE tenia informació esbiaixada de les intencions judicials espanyoles.

Llarena és un actor rellevant entre els que volen impedir que els intents de diàleg i de portar el conflicte a l’àmbit polític prosperin. Voluntariosos dinamitadors de ponts que voldrien que la victòria del PP i Vox que somien acabés amb el conflicte a Catalunya, sense tenir present que el gran fabricant d’independentistes va ser la majoria absoluta de José María Aznar i la repressió de Rajoy l’1 d’Octubre.

Conseqüències polítiques

La curta detenció de Carles Puigdemont recorda a qui li calgui que no hi haurà avenços polítics estables sense tenir-lo en compte a ell i a la resta d’exiliats. La taula de diàleg pot saltar pels aires perquè requereix dosis ingents de bona voluntat i molt convenciment que el diàleg és el mètode de la política per excel·lència. L’extradició de Puigdemont seria una prova de foc per al govern espanyol i per al govern català. Objectivament, el diàleg ha de superar un govern espanyol interessat en narcotitzar la qüestió catalana i un govern català dividit i que aconsegueix sempre l’argamassa in extremis en resposta a l’actuació judicial i política de l’Estat.

Per a molts puigdemontistes, l’afer viscut a l’Alguer demostra que JxCat està carregat de raons per continuar fora de la taula de diàleg. Per no creure-hi. Però també hi ha polítics rellevants de Junts que en privat es pregunten si és més efectiva la defensa del referèndum i dels exiliats des de fora de la taula negociadora que des de dins, si es té bona informació del que passa sense ser-hi present, si es pot pressionar Sánchez i UP sense ser un interlocutor exigent. Els mateixos interlocutors admeten que entre ERC i JxCat hi ha una lluita per l’hegemonia dins del sobiranisme que deixa la independència en un segon pla. Entre la gesticulació i la política hi continua havent a Catalunya massa distància.

stats