La fadrina va a la font
Havent passat la infantesa al carrer Caputxes, amb els campanars de Santa Maria del Mar reflectint-se en els meus plats d’escudella, puc dir que estic sadollat de gòtic. Més encara tenint en compte que durant una bona època la mare em donava una garrafa i m’enviava a la font, també gòtica, perquè l’omplís. Davant els tres brocs hi havia una mica de cua, perquè aquella aigua, a diferència de la de l’aixeta, no tenia mal gust. Ignoro si encara venia d’una mina de Montcada, només recordo que vaig fer molta salut bevent-la i pujant amb la garrafa plena cinc pisos sense ascensor. En un punt imprecís del passat -potser per salubritat- la font va ser reconnectada a la xarxa general i les cues van desaparèixer. A casa vam fer de tot. Vam beure aigua de l’aixeta -al final t’hi acostumes- i vam passar la nostra etapa d’aigua de litines. Encara recordo la tensió que es creava a taula quan algú, després de tastar-la, preguntava amb mala cara: “Qui ha fet el xim?” En efecte, segons l’art amb què es fes el xim -el ràpid destapar i tapar que alliberava l’excés de gas carbònic- allò espurnejava o semblava aigua amb bicarbonat.
Al final, molts hem acabat carretejant garrafes de plàstic del súper, o fent-nos-les portar. Ja ho fèiem amb mala consciència, i ara la mirada de la Greta ens acaba de fer avergonyir d’aquesta insolidària set de Primer Món. Ara bé, com tants disbarats ecològics, aquest mal hàbit té un vessant privat i un vessant públic. Tan públic com la font gòtica que va deixar de rajar aigua bona o com les que, com a la cançó d’Apel·les Mestres, van servir per iniciar festejos mentre s’omplien càntirs. Tan públic com les bosses de plàstic amb què encara veus que se surt dels mercats municipals -¿no haurien de donar exemple sent els primers a prohibir-les?-. Són innombrables, i del tot crucials, les iniciatives municipals, nacionals i estatals que ens haurien d’empènyer a un consum responsable.
Centrem-nos en la font. Cal, primer, preguntar-se quin cost tindria fer que l’aigua de l’aixeta tingui bon gust. Si això no és possible, cal veure si la tecnologia ens permet tenir a casa sistemes de filtratge que garanteixin el mateix resultat. I si això també resultés utòpic, caldria reinstaurar les fonts: aconseguir -via tecnologia o via canalització- que en llocs públics estratègics ragi aigua potable i agradable. Recordo que a Brighton, ja fa més de 10 anys, els clients d’una botiga ecològica hi omplien les garrafes en una font d’aigua tecnològicament depurada. I a Barcelona ja hi ha restaurants que, d’entrada, et serveixen aigua “acabada de fer” en una bonica ampolla de vidre. ¿Cal que el sector privat doni exemple al públic?
¿Voldrà dir això que grans envasadores d’aigua mineral hauran de tancar? Doncs a la llarga sí. Si cal, legislant contra aquest negoci, com ja es fa amb el dels motors dièsel. I si es fa tan escandalosament tard és perquè, per ser més rics i lliures, hem fet així de feble la defensa del bé comú contra l’interès privat.
