Publicitat
Publicitat

El fals dilema

DEBATS. Llegeixo que l’ANC es debat entre els partidaris d’“implementar la República” i els defensors d’“eixamplar la base”. Es tracta d’un fals dilema, i totes les discussions que l’acompanyen són estèrils. En primer lloc, són opcions estratègiques no excloents. És com si en una casa haguéssim d’optar entre pintar les parets de color ocre o bé tenir un gronxador al jardí. Més aviat diria que sense base -una base sòlida, activada i porosa- no hi ha república que valgui. En segon lloc, el dilema és fals perquè de les dues premisses plantejades n’hi ha una de virtual i una d’inevitable. És a dir, cal eixamplar les bases sí o sí; i cal assumir que la República no està a la cantonada, a menys que l’Estat implosioni o que es produeixi una insurrecció generalitzada, una hipòtesi que, essent generosos, podem qualificar de prematura. Per tant, faria bé l’ANC, i tots plegats, d’oblidar-se de cruïlles històriques, presentar-se davant totes les microbatalles que s’acosten -sabent que cap d’elles serà la decisiva- i reivindicar la República com el que és: un objectiu.

GOVERN. El mateix fals dilema tenalla la investidura. Se’ns vol fer triar entre l’opció de la dignitat, que implica renunciar a tenir govern per posar en evidència les vergonyes de l’Estat, o bé la drecera de formar un govern “acatant el 155”. Un cert realineament independentista situa el PDECat, ERC i Òmnium en aquesta via possibilista, mentre que els puigdemontistes, amb l’ANC i la CUP, serien els més favorables a mantenir el pols amb l’Estat, amb l’esperança que s’arribi a una situació insostenible que torni a situar Catalunya al mapa europeu de preocupacions, i després fot-li, que és de Reus. Però tornem a estar en un fals dilema. Els uns han d’assumir que el conflicte amb l’Estat hi serà, amb govern autonòmic o sense; els altres han d’acceptar que la República no s’implementarà ni amb govern autonòmic ni sense. No ve un nou xoc de trens, sinó un període possiblement llarg de conflictivitat multipolar, que caldrà gestionar des de diversos àmbits, en diverses formes i intensitats.

MOBILITZACIÓ. Algú podria deduir que tenir govern no és important. Però sí que ho és, i molt. ¿Prou important per empassar-se l’enèsim nyap del jutge Llarena? Doncs sí, perquè no podem evitar que Llarena faci el que fa, però sí que podem posar-lo en evidència, i querellar-nos-hi, i tot seguit replicar-li amb un candidat que rellevi Jordi Sànchez i prengui les regnes de la Generalitat. Cal fer-ho, primer perquè el govern es deu a tots els catalans, i ha de fer front a les seves responsabilitats quotidianes, amb independència de les prioritats tàctiques del sobiranisme. Segon, perquè gràcies als resultats democràtics del 21-D serà un govern sobiranista i republicà, al capdavant d’un aparell administratiu i territorial no pas modest. Això sol, malgrat el neocolonialisme del PP, és un actiu que cal esprémer tant com es pugui. Tercer, i torno al fals dilema, l’acció de govern no impedeix mantenir ben alta la bandera de la lluita antirepressiva, de la mobilització ciutadana. En aquest terreny, una munió d’entitats i col·lectius formigueja a les ciutats i els pobles, fent xarxa, fent-se sentir al carrer, plantant cara a l’unionisme paraestatal. La seva tenacitat no es ressentirà del fet que es constitueixi un govern autonòmic que, si més no, intenti acabar amb el negre mandat del virrei Millo. Al contrari; amb una gestió intel·ligent, tot el moviment independentista se’n beneficiarà. Recordem Fuster: tota la política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT