De tant en tant, quan llegesc declaracions de grans hotelers mallorquins que ens renyen per la nostra manca d’acceptació immediata i acrítica de qualsevol cosa que proposin, tenc la impressió que considerarien Mallorca una illa meravellosa si no fos perquè hi ha mallorquins. Aquesta impressió es va convertir en una quasi certesa fa uns dos anys.
A Cayo Santa María (Cuba) hi trobareu cinc hotels, quatre de gestionats per la cadena Sol Melià i un per la cadena Barceló. Com a descripció de l’indret, basti la que proporciona el portal turístic cubà www.hicuba.com: “Forma parte de un grupo de cayos (pequeñas islas) conocidos como Cayos de la Herradura con más de 500 islotes dispersos en un área de aguas cristalinas y someras con una superficie de mas de 1.300 Km2 y delimitada al norte por la segunda barrera coralina más grande del planeta”. El 'cayo' en qüestió i els hotels es troben al final de 48 quilòmetres d’autopista construïda sobre un fons marí i vorejada de manglars. Al començament de l’autopista hi ha un control militar on es demana el passaport: tan sols els estrangers i els treballadors dels hotels hi tenen accés. El paradís dels nostres hotelers: ni grups ecologistes, ni sindicats, ni indígenes oferint els seus productes…Sí, al Carib han trobat el que no troben aquí: un lloc vetat als naturals entre les runes d’una revolució que, al seu Museu de l’Havana, encara presumeix d’haver retornat les platges als cubans.
S'afirma que hem de reimportar el 'know how' que els hotelers s'endugueren. No us estranyi quan aviat arribi el torn als resorts de Cayo Cabrera i Cayo Dragonera. Construir una carretera sobre el fons marí serà poca cosa per a ells.
Els queda el maleït problema que aquí cada quatre anys hem de votar. Basta veure els ecosistemes on s'aclimaten i desenvolupen millor el famós 'know how'. Aquí mateix, varen sorgir durant una dictadura desesperada per la necessitat de divises, en un territori sense gaire regulacions on es podia fer el que et venia en gana si coneixies qui havies de conèixer, amb treballadors privats de o molt limitats en l'exercici dels seus drets bàsics... D'aquella època meravellosa queden fòssils vivents com l'Arenal o com Magaluf, fòssils que ens planyen com si es tractàs d'una responsabilitat col·lectiva quan en realitat són un càstig que pagam col·lectivament, encara que no negaré que hi ha empresaris que fan honor al seu nom i lluiten per millorar el seu producte lluny d'aquesta actitud que combina la nostàlgia dels temps en què es permetien i fomentaven aquestes animalades amb el rebuig dels perjudicis que avui dia els proporcionen les mateixes animalades. Això sí, ells no en tenen mai la culpa. Sempre són els polítics, que els obeeixen, o els ecologistes, que se'ls hi oposen. Ells tenen el 'know how', són pioners del Carib, han inventat la pólvora un parell de vegades i l'han desinventada unes quantes més. Les responsabilitats són dels altres.
En fi, deixem-ho córrer; quan en veus dos que discuteixen, és possible que no arribis mai a saber qui dels dos té raó. El que et quedarà clar és quin dels dos comanda a l'altre.
(Parlar de Cuba m'ha recordat que hi podem trobar més similituds. Una d'elles, el foment del treball autònom o 'cuentapropismo', com li diuen ells. Un dia us n'he de posar un parell d'exemples, que segur que us portaran imatges dels nostres autònoms de la immediata postguerra civil).
