El primer que em va cridar l’atenció quan vaig aterrar a Girona per viure-hi durant uns anys va ser l’hegemonia del català. Era un domini natural que ni tan sols era percebut com a tal. Gironins de tots els orígens, classes socials i ideologies parlaven català, simplement. Si els ho feies notar, et deien: “Sí, doncs què?” Parlaven català els quiosquers i els periodistes, els mestres i els alumnes, els cambrers i els clients, els policies i els bombers. Es parlava català als supermercats, als bancs, a les llibreries i a cal sabater. Com a barcelonina criada en un barri on a l’escola pública de principis dels 80 s’utilitzava només el castellà vaig concloure que Girona era una illa i que els seus habitants no se n’adonaven.

Fins que vaig posar els peus als jutjats com a periodista de tribunals. Allà s’acabava una illa i en començava una altra: la del sistema judicial. Per raons òbvies, el català s’utilitza molt més -quatre vegades més- als jutjats de Girona que als de Barcelona. Però vaig descobrir que, fins i tot allà, advocats que parlaven català als passadissos canviaven de llengua quan es posaven la toga i entraven a la sala de judicis. Ho feien per un cúmul de raons, entre les quals hi havia hàbits adquirits i la idea que utilitzar una llengua diferent de la del fiscal i/o els jutges és agressiu amb la judicatura i inconvenient per al client. Quan vaig tornar a la meva ciutat, vaig comprovar que als jutjats de Barcelona aquest efecte és molt més que freqüent. I més que sistemàtic: és sistèmic.

Donar preferència al castellà en detriment de les altres llengües oficials és un dels pilars del sistema judicial. Jutges i fiscals viuen en una bombolla on això és normal. Així va ser com durant el judici pel crim de la Patum de Berga, la magistrada Ana Ingelmo va obligar un testimoni a parlar en castellà perquè un dels acusats assegurava que no entenia el català. I així va ser com fa unes setmanes la jutge d’Olot Ana María Caballero va exigir a dues advocades que parlessin castellà, “ una lengua muy universal ”, i els va recordar que se suposa que els catalans són “ bilingüistas ” [sic].

La llei no ha trobat mai remei a aquesta situació. Durant la negociació de l’Estatut es va perdre el català com a requisit per als jutges que exerceixin a Catalunya i va quedar com un mèrit que no estimula ningú. Aquesta setmana, el president del TSJC, Jesús María Barrientos, ha admès que el nombre de sentències redactades en català ha tornat a caure -del 12% al 8%- però s’ha posicionat obertament en contra del català com a requisit. Amb tota la tranquil·litat. No li preocupa gens que privar de la seva llengua una part dels ciutadans -cosa que no passa en altres administracions- causi indefensió. Desbordar la llei és l’únic camí que queda per fer-la canviar. Els advocats i els seus clients -que som tots, potencialment- en tenen la clau. Si tots els que voldrien utilitzar el català ho fan, exposant-se a dilacions -per habilitar traductors- i escenes de tensió, la tendència es pot revertir. Només així es farà justícia al català.