Un fart de patir

Aquesta dona que conec no suporta el conflicte. No pot veure dos individus (un pare i un fill, una parella, uns nens, uns gossos...) barallant-se sense posar-se a patir intensament, desitjant, per damunt de tot, que ho arreglin. La domina l’excés d’empatia, que, ja ho entén, és un senyal clar d’immaduresa. Empatitza amb els que pateixen a la vida real i amb els que pateixen als llibres i a la tele. Pot tenir malsons després d’haver vist una pel·lícula amb tortures, per molt que sàpiga que la sang és quètxup. El que la trasbalsa és l’ideòleg d’aquella tortura que a ella mai se li hauria acudit. Pateix en excés, continuadament, pels que pateixen. I com que empatitza amb tothom, tothom li explica coses. I això fa que ella empatitzi amb l’explicador, però també amb els altres implicats en el conflicte (darrerament li han explicat un triangle amorós i ella pateix per tots tres). Aquest desig de pau mundial i asèptica que desitjaria fa que també tingui molt poques ganes de provocar cap conflicte. De vegades, per la muntanya ensopega amb una arrel d’arbre i, sense voler, com un acte reflex, li demana “perdó”. Per a ella, el guió de pel·lícula ideal serien els primers vint minuts del telefilm. Quan la dona fa un pastís a la cuina mentre parla per telèfon i no han segrestat encara el nen que juga a bàsquet. Dues hores veient com la dona parla i fa el pastís. Res de furgonetes, res de segrest, encara que al final s’arregli. Costumisme, costumisme per la vena tota la vida. Ni tan sols vol pel·lícules amb triangles amorosos. No podria suportar programes del cor amb gent que es traeix per bagatel·les.

Aquesta dona que conec, avui, n’ha parlat amb un home que conec, d’això que li passa. “No puc seguir fent d’orella de tothom –li ha dit–, perquè pateixo més que els que m’ho expliquen”. I l’home li ha dit: “A mi em passa el mateix! Demano perdó a les portes si hi ensopego!” I han esclafit a riure. I tot seguit han demanat perdó, perdó, perdó, per si destorbaven.