El fatalisme Català

Demà serà a Barcelona Roberto Saviano. El seu darrer llibre, que recull més històries de la Itàlia que lluita per sortir del bucle criminal, està basat en el miracle de la seva aventura televisiva: el programa a la RAI-3 Vieni via con me - títol inspirat en Paolo Conte-, que va batre rècords d'audiència. Els seus monòlegs de denúncia van tenir shares de pantalla superiors als del partit Inter-Barça de la Champions. Esclar: a més del seu valor periodístic i del seu compromís cívic, Saviano és un home que conta coses interessants.

Parlant de l'escàndol de les escombraries a Nàpols, que dura des de fa setze anys, Saviano explica el fatalisme de la gent, convençuda que una vegada i una altra tot torna a ser com al principi, que no hi ha sortida. Salvant les distàncies i la pudor, la nostra política desprèn la vella coneguda olor de sempre: els nostres líders de la dreta intenten reformar Espanya des de fora, influint en les elits econòmiques; i els nostres líders d'esquerra intenten reformar-la des de dins, assumint quotes de poder.

Que Saviano em perdoni, però m'apunto a l'atàvic fatalisme napolità. La història d'aquests benintencionats intents ja sabem com acabarà. Acabarà malament. O pitjor encara: no acabarà mai. "Quan un home amb una pistola es troba un home amb una ploma, el que porta la pistola és home mort", va dir Roberto Benigni al primer programa de Saviano. Doncs bé, aquí no: quan un català amb una proposta es troba amb un espanyol amb un estat, ja sabem qui riu l'últim.