A favor de l’avaluació escolar objectiva

“Si em demaneu quines són les tres principals prioritats del meu govern, us ho diré: educació, educació, educació”. Aquestes van ser les paraules -molt aclamades - de Tony Blair a la conferència laborista del 1996 a Blackpool. “Digueu-me quin lloc ocupa avui internacionalment el sistema educatiu d’un país -va afegir- i us diré quin lloc ocuparà la seva economia demà”.

Al llarg dels 13 anys que Blair va dirigir el govern britànic, l’increment del pressupost educatiu va ser espectacular, sense precedents. De 39.000 milions de lliures (el 4,5% del PIB) es va passar a 89.000 milions (6,2% del PIB).

¿Es pot dir que va complir la seva paraula? Avaluem-ne els resultats.

Les proves PISA 2012 van situar els britànics al lloc 23 en llengua, al 26 en matemàtiques i al 21 en ciències.

L’avaluació de les competències de la població adulta va posar de manifest que Anglaterra era l’únic país del món desenvolupat en el qual el domini lingüístic i matemàtic dels joves de 16 a 24 anys no era millor que el dels adults d’entre 55 i 65 anys.

Més del 55% dels empresaris britànics es queixen que els seus empleats presenten problemes amb el domini de l’anglès i de les matemàtiques.

Més d’un de cada cinc alumnes té necessitats educatives especials.

Segons el Teacher Support Network, el 92% dels professors creuen que el comportament dels alumnes ha empitjorat en les últimes dècades. L’any 2010 van ser hospitalitzats 44 professors agredits pels seus alumnes.

El 43% dels professors abandonen la professió durant els primers cinc anys de docència.

Crec que hauríem d’acceptar que només amb l’increment dels pressupostos no es millora la qualitat de l’ensenyament. Aquesta constatació situa avui els debats educatius en un terreny molt diferent del que els havia situat la Unesco a mitjans del segle passat, quan es considerava evident la relació entre despesa educativa i creixement econòmic. L’avaluació és necessària, doncs, per alliberar-nos de temptacions demagògiques:

Perquè qui més pot beneficiar-se del coneixement exacte dels errors és qui més en fa.

Perquè en un context d’economies internacionalitzades, per saber on som ens calen dades comparatives.

Perquè hem de saber també si estem incrementant o reduint el nostre capital humà.

Perquè si ens volem conèixer a nosaltres mateixos hem d’entendre les nostres trajectòries, saber d’on venim i per on anem i, especialment, saber si ens dirigim o no cap a on diem que volem anar. Les trajectòries són educativament més valuoses que l’acumulació d’experiències puntuals perquè només les trajectòries creen hàbits. Si no hi ha avaluació no hi ha consciència del progrés.

Perquè les bones intencions no signifiquen res si no poden ser avaluades, és a dir, si no es poden expressar objectivament en la conducta dels nostres alumnes.

Perquè sense una cultura de l’avaluació interna i externa és impossible desenvolupar pràctiques reflexives, que són la clau de la qualitat de l’educació.

Perquè és imprescindible allunyar de l’educació les pseudociències i modes que prometen meravelles... a condició que no n’avaluem els resultats.

Perquè hem d’exigir als nostres legisladors que ens diguin exactament què volen aconseguir quan proposen una reforma educativa.

Perquè si els nostres nens se senten estressats davant una prova d’avaluació objectiva, que ha estat una pràctica habitual en la vida acadèmica al llarg de segles, hauríem de preocupar-nos pel tipus de nens que estem educant.

Perquè hem de retre comptes a la societat del que fem amb els diners que la solidaritat pública -i no el govern- posa a les nostres mans.

Perquè no som tots diferents. Els éssers humans tenim més coses en comú que diferències i això és cert fins i tot en la nostra manera d’aprendre.

Perquè la finalitat principal de l’escola és conduir la intenció del nen cap al resultat objectiu. Ningú coneix el valor de les seves bones intencions si no les posa a prova. No hi ha res detestable, neoliberal o retrògrad en el coneixement d’un mateix mitjançant els seus actes.

Perquè hem de ser capaços de visualitzar les nostres possibilitats més altes i la distància que ens en separa.

Perquè la pitjor avaluació és la que no es fa. No sembla coherent criticar les avaluacions que es fan perquè són imperfectes i negar-nos a veure les imperfeccions derivades de la falta d’avaluacions.

Perquè l’avaluació contínua no es nega a l’objectivació del resultat. De fet, el que fa és objectivar el procés.

Hi ha massa avaluacions? Això depèn. Si no volem aprendre res dels resultats, tota avaluació és excessiva.

Més continguts de