09/08/2020

Molt a favor de les sèries avorrides

2 min
Molt a favor de les sèries avorrides

Estic molt a favor de les sèries avorrides, sí. Però no de qualsevol sèrie avorrida, esclar, sinó d’aquelles que han decidit conscientment apartar-se del camí ortodox que, en televisió, obliga a fer narratives plenes de peripècies per no perdre l’espectador pel camí. De la mateixa manera que hi ha una obesitat al Primer Món derivada de l’excés de sucre i el menjar compulsiu per aplacar l’ansietat, també l’espectador s’exposa a una atròfia si només consumeix el dolç de les sèries més escapistes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les plataformes, a més, han posat l’èmfasi en el guió, i això ha fet que els directors hagin quedat en un segon pla, de manera que la part estètica -les imatges i la música que crea el seu encadenament- ha passat a un segon terme. Ara que Netflix permet veure les sèries a 1,5 vegades la seva velocitat -com si l’espectador fos un ànec productor de foie-, aquí tenen, a mode de vana protesta, les sèries amb què m’ho he passat millor avorrint-me com una ostra.

1. Westworld. Ja fa un parell de temporades que la meitat de personatges no sé si van o tornen, si són humans fent de robots, o tot el contrari. I no m’importa. La trama és confusa, però les reflexions sobre la identitat -Què ens fa humans? ¿Existeix l’ànima?- arriben perfectament i ho fan embolcallades d’un desplegament fascinant i hipnòtic. A vegades m’agradaria no saber anglès per no entendre ni un borrall del que diuen Evan Rachel Wood o Vincent Cassel i fascinar-me, encara més, amb la seva presència en pantalla sense la nosa del significat.

2. Too old to die young. Nicolas Winding Refn és un dels directors amb més potència visual. La seva especialitat són els retaules estàtics: escenes de deu minuts en què dos personatges intercanvien quatre o cinc frases i la càmera es passeja com un fantasma per l’ambient, perquè el quid no és en els diàlegs -el que és evident- sinó en els detalls i les atmosferes carregades.

3. The Revenants. La primera temporada s’entenia. La segona, no. Així que al pobre espectador només li quedava el consol de transportar-se -amb la col·laboració inestimable de la genial música de Mogwai- a aquell boirós enclavament i sentir com el temps s’anava deturant mentre els zombis tranquils que protagonitzaven la sèrie hi pul·lulaven, desenganxats de la vida i sense destí conegut.

4. Dark. Aquesta em va tombar a la primera temporada, però és de l’escola Westworld : salts en el temps que confonen tant l’espectador que l’obliguen a fixar-se en el paper pintat de la paret o el soroll d’una vella ràdio.

I seguiria amb unes quantes sèries més, però no els voldria pas avorrir.

stats