La feblesa del fort

Es pot pensar que fer ostentació de fortalesa enforteix el fort. El fa més temible perquè demostra què pot fer i sobretot què té intenció de fer. Fins on vol anar per exercir el seu poder i anorrear el vençut.

D’altra banda, voler demostrar fortalesa denota sempre una certa inseguretat en la pròpia força, perquè qui és fort i està segur del resultat de la contesa, quina necessitat té de demostrar-ho, de posar en guàrdia l’adversari? Clausewitz, autor del més important tractat de la guerra -“la guerra és la política portada a l’extrem”-, defensa la tesi contrària, perquè la sorpresa juga un rol determinant en qualsevol confrontació, tant si s’és el fort com el dèbil. La sorpresa és sempre útil, per diferents raons, però és essencial per a l’objectiu del conflicte, que mai pot ser cap altre que vèncer amb un cost i un desgast mínims.

La qüestió és sempre la mateixa: anar de cara, directe a l’adversari, o buscar les múltiples facetes de la realitat, no només les més evidents...

Al president Puigdemont Alemanya el pot extradir o no, i si ho fa ho pot fer per l’acusació més greu de què els tribunals espanyols l’acusen, és a dir, sedició i rebel·lió contra l’Estat, o bé per causes menors com la desobediència i la malversació de fons públics.

Si no és extradit, l’Estat tindrà un problema de credibilitat perquè serà la prova que un tribunal, aquest sí independent, no creu que la causa per la qual ha estat acusat a Espanya estigui degudament fundada.

Si és extradit, però per causes menors, només podrà ser jutjat per aquestes causes. Això plantejarà un problema judicial a Espanya. Com es pot mantenir l’acusació màxima contra els altres acusats quan al responsable del govern de Catalunya no se’l pot acusar del mateix delicte? ¿Decauria l’acusació de sedició o rebel·lió?

Socialment, no judicialment, que Alemanya extradeixi el president Puigdemont planteja l’incòmode paral·lelisme de la detenció del president Companys el 1940, capturat per la Gestapo en la França ocupada, i la seva entrega al règim vencedor de la Guerra Civil. Un règim que va obrir una causa general contra tots els col·laboradors de la República, amb sentències de mort fins a finals dels anys 40. Companys va ser executat després d’un judici militar manifestament injust.

El nazisme és a Alemanya, avui, una vergonya nacional i una culpa col·lectiva encara viva. Està condemnat i perseguit legalment.

El franquisme té tot un altre tractament a Espanya. Hi ha una fundació amb el nom Francisco Franco que es finança en part amb diner públic. El paral·lelisme de l’extradició de Companys i Puigdemont malgrat les seves profundes diferències resulta objectivament incòmoda per a Alemanya.

L’aposta de la justícia espanyola per capturar el president Puigdemont a Alemanya és arriscada. Sembla que els funcionaris del CNI van propiciar la seva detenció en territori alemany partint de la hipòtesi que la seva extradició seria més fàcil que a Bèlgica. Si els surt bé, serà extradit a Espanya, condemnat i empresonat, i tindrem un conflicte polític intern greu, però si les coses no van tal com preveu la judicatura espanyola, el conflicte i el desprestigi per a l’Estat pot ser gran i explícit. Quina era la necessitat de córrer aquest risc? ¿Es tracta de fer ostentació de fortalesa? ¿Això és el més prudent per al govern espanyol?

La urgència de fer govern a Catalunya és total. No tenir-ne no comporta cap benefici. La gent al carrer vol una referència, algú que lideri el país. La pregunta de molts ciutadans és: “Què hem de fer?” L’administració de la funció pública també requereix que hi hagi Govern i que moltes qüestions, que ara no estan degudament administrades per manca de coneixement i capacitat, siguin portades de manera diligent i eficient.

La defensa dels interessos de Catalunya no es pot fer sense un Govern; fins i tot la recerca d’una solució per als empresonats requereix un interlocutor. Hi ha veus que demanen noves eleccions. Costa entendre quins seran els avantatges d’unes noves eleccions, que estan més en un entorn de teoria política que de praxi de govern.

El Parlament ha de buscar una persona que, sense estar encausada, sense estar empresonada -pel risc que això comporta d’haver-la de substituir a curt termini-, tingui el prestigi suficient per liderar el govern de la Generalitat i una imatge pública interna, i sobretot externa, sòlida. No discutim si això és just, o és injust, el jutge no hauria de condicionar el Govern, però hem de fer el millor en les circumstàncies en què ens trobem.

Investit el president, fer un govern és possible. Les circumstàncies són extraordinàries i excepcionals, com ho van ser a Espanya el 1978. Demanar a persones de prestigi i pes que ocupin les conselleries clau del Govern i que ho acceptin és factible, perquè en circumstàncies crítiques trobar persones vàlides, amb experiència, que estiguin disposades a fer un servei al país per un breu període de temps, ho és. Més encara si els comuns hi donen suport i els socialistes s’abstenen.

El programa d’aquest Govern, que ha de ser considerat com de transició, hauria de tenir dos objectius. El primer és recuperar les institucions, tornar a la normalitat política malgrat les dificultats i excepcionalitats que es trobin -per molt que l’article 155 sigui superat n’hi haurà-, provar d’aconseguir una solució per als empresonats pel Procés... El segon objectiu és definir i proposar un nou pla de finançament basat en els tres principis de l’estatut basc: a) definir i acordar amb el govern central el dèficit català; b) tenir una agència tributària compartida; c) repartir el dèficit entre Estat i comunitat autònoma per un període de temps fins que el sistema es consolidi, incloent-hi una aportació per a la solidaritat amb les comunitats autònomes amb menys recursos.

Tenim dos mesos per fer un nou govern i plantejar aquest programa. És factible.