THE NEW YORK TIMES

La feina del meu amic no va morir a l’atemptat de Londres

El Jack va morir prop del pont de Londres. No oblidem el que va representar la seva vida

Recordo un matí de pura bondat. Havia anat a celebrar la graduació en una presó d’homes. Els interns havien passat el semestre estudiant dret penal amb estudiants de la Universitat de Cambridge com a part d’un programa anomenat Learning Together [Aprendre junts]. Els homes de la presó es van mudar per a l’ocasió i anaven amb els cabells engominats i la camisa dins dels pantalons.

Jack Merritt, company de classe a Cambridge i que participava en aquest programa, va recitar un poema que havia escrit sobre el perdó i la rehabilitació. Recordo haver-me sorprès amb les seves paraules, tan obertament serioses. Jo el coneixia sobretot per la seva ironia, el seu atractiu físic una mica infantil i la seva reputació de pallasso de la classe de criminologia.

Divendres passat, el Jack va morir apunyalat en un atemptat terrorista, prop del pont de Londres. L’atacant, Usman Khan, havia sigut condemnat per delictes de terrorisme el 2012 i havia sortit de la presó l’any passat.

La injustícia d’una persona assassinada mentre organitzava un acte per afavorir la justícia criminal costa moltíssim de pair

Just abans de l’atac, el Jack era a Fishmongers’ Hall, un edifici situat al costat del pont, ajudant a dirigir una conferència sobre rehabilitació de presos, una celebració d’exalumnes dins del marc de Learning Together. Khan, que assistia a la conferència, va començar el seu atac desbocat just quan dins de la sala s’acabava un taller d’escriptura creativa, al voltant de les 2 del migdia.

La injustícia d’una persona assassinada mentre organitzava un acte per afavorir la justícia criminal costa moltíssim de pair. El Jack, que tenia 25 anys i era de Cambridge, era en una sala plena de persones, algunes de les quals havien sortit de la presó en un permís d’un dia, parlant de les possibilitats de fer reformes al Codi Penal.

Però el món està ple d’injustícies, i també de joves sense oportunitats. Això el Jack ho entenia millor que la majoria.

Quan vaig llegir la notícia de l’atemptat, me’l vaig imaginar a la presó de Grendon, llegint el seu poema de graduació. Recordo que aquell dia els estudiants i els reclusos agitaven els diplomes i es feien abraçades i acudits privats. Recordo que l’auditori de la presó semblava plenament feliç. Va arribar un camió de menjar per repartir burritos gratuïts. Un home gran de la presó va llegir un poema molt dur sobre amistats improbables. Vaig intentar eixugar-me les llàgrimes dels ulls, fins que em vaig adonar que la noia que tenia al costat també plorava.

Cambridge, com una bona part del Regne Unit, era un lloc d’extrems polítics. Per als sopars formals ens posàvem la toga i després debatíem greument sobre aquella tradició ostentosa. L’hivern que vaig passar allà, en un vídeo de Snapchat que es va fer arribar a la premsa, es veia un estudiant amb una corbata negra que cremava un bitllet de 20 lliures davant d’una persona sense sostre. Va ser uns quants mesos després de la votació del Brexit. L’ambient semblava carregat de tensió ideològica.

Learning Together va ser un bàlsam durant aquell temps, ja que se centrava en l’empatia i el compromís amb la complexitat i la necessitat de tenir segones oportunitats. L’objectiu del programa era reduir l’estigma i la reincidència donant als estudiants universitaris i als reclusos l’oportunitat d’estudiar junts. Es feien classes sobre teoria política, poesia i reforma penitenciària. Després de graduar-se, el Jack va continuar implicant-s’hi i es va convertir en el coordinador del curs.

El pare del Jack va escriure: “El meu fill no voldria que la seva mort fos utilitzada com a excusa perquè es dictessin més sentències draconianes o per detenir persones innecessàriament”

Learning Together celebrava divendres el cinquè aniversari, en un esdeveniment que va convocar presos, agents de la llibertat condicional, estudiants i experts en criminologia de tot el Regne Unit. L’atac es va iniciar quan Khan, que portava el que va resultar ser un fals cinturó suïcida, va pujar la majestuosa escala de Fishmongers’ Hall, va treure dos ganivets i va amenaçar de fer volar l’edifici.

El primer ministre, Boris Johnson, va respondre a l’atac fent una crida a aplicar mesures més severes per als presos. Va exigir canvis en la política del país sobre l’alliberament automàtic, que permet que la majoria dels presos siguin alliberats a la meitat de la condemna si compleixen certes condicions. Khan va formar part d’un grup que el 2010 va planejar un atac amb explosius a la Borsa de Londres. El desembre passat, a la meitat de la condemna, va ser alliberat sense una valoració de la Junta de Tractament.

Divendres, quan Khan va començar l’atac, alguns vianants van intentar intervenir i reduir-lo. Van agafar qualsevol cosa que els pogués servir d’arma, des d’un extintor fins a l’ullal ornamental d’un narval que van arrencar d'una paret. Una de les persones que van veure com es produïa l’atac i que van córrer a donar un cop de mà era un dels conferenciants, James Ford, un assassí condemnat que havia obtingut un permís d’un dia per sortir de la presó.

El cap de setmana passat, el pare del Jack, David Merritt, va escriure un homenatge al seu fill, a qui va anomenar “ànima bonica”, a Twitter. El David va escriure: “El meu fill, el Jack, que va ser assassinat en aquest atac, no voldria que la seva mort fos utilitzada com a excusa perquè es dictessin més sentències draconianes o per detenir persones innecessàriament”.

Aquestes paraules, que destil·len seny enmig del dolor, són dignes de recordar. Són un repte per a una societat molt tensada pel debat ideològic, un repte per plorar la mort del Jack sense oblidar el que va representar en vida.

Copyright The New York Times