El feixisme? Bé, gràcies

Encara no he entès la notícia. O no hi veig la notícia. Hi ha una concentració d’un partit d’extrema dreta a Barcelona i s’hi exhibeix ideologia nazi. Sorpresa. Després, tothom corre a denunciar-ho a la Fiscalia mentre ressonen les coartades de sempre: el míting no es podia evitar. Segur? Vivim en una societat on la ideologia feixista hi té tanta cabuda com tots els seus canals de propaganda. S’expandeix a plaer i eixampla la base sense problemes i en llibertat. Diria que anem massa sobrats d’antecedents històrics per anar fent veure que aquestes idees i les persones que les difonen no són perilloses. Anem escassos, en canvi, de capacitat de posar-hi un fre radical i rotund. Que els representants de partits feixistes tinguin veu a les institucions, se’ls doni permís per manifestar-se, per molt que després ens exclamem dels símbols que exhibeixen, és regalar-los l’estatus que figura que no volem que tinguin. Revisar la democràcia de tant en tant estaria bé, com qualsevol professional que s’ha de reciclar per estar al dia. Això també val per al vicepresident del Parlament, Josep Costa, que fa reunions amb formacions xenòfobes pel mig i diu que no sabia qui hi havia o no sé quins altres descàrrecs. Si no ho sabia queda malament. Si ho sabia, també. Que després ho aprofitin els altres per a les seves batalles partidistes a la resta ja només ens provoca vergonya aliena. La qüestió és deixar clar que al feixisme ni aigua. Ni aire. I una cosa és cometre errors, que els cometem, i una altra pensar que el cordó sanitari és salvar el feixisme en lloc de la democràcia. Però ves que finalment no sigui que algú ho està entenent tot al revés i aquest algú siguem nosaltres.

A Nova Zelanda, la primera ministra Jacinda Ardern ha demanat perdó públicament quan s’ha conegut l’informe de la comissió que ha investigat els fets de la matança de Christchurch. La disculpa del govern és per haver obviat les amenaces del supremacisme blanc i haver-se centrat exclusivament en el terrorisme islamista. L’assassí de 51 persones era Brenton Tarrant, un australià de 29 anys que, entre les seves referències, hi tenia el militar espanyol Josué Estébanez, assassí de l'antifeixista madrileny Carlos Palomino. Un representant exemplar del que es considera la ultradreta actual, encara que bàsicament és com la d’abans: la violència per davant de tot i sobre tothom. Uns principis escassos però efectius. Qualsevol altre argument es trenca més fàcilment que la pantalla del mòbil. Però el perdó que demana Ardern no pot anar sol. Que per això ja tenim les disculpes inútils de l’Església catòlica en el seu viatge de violacions infantils. Aquest perdó ha de crear un antecedent i evitar tant com sigui possible –els miracles no existeixen– que es perpetuï la convicció que la violència soluciona qualsevol tipus de conflicte. Encara que és difícil treballar per la pau quan la violència és estructural en tots els bàndols. Les principals empreses d’armament del món van augmentar les seves vendes un 8,5% el 2019. El 2020 aquest armament ha estat molt eficaç per erradicar la pandèmia del coronavirus. No, és broma.

Uns militars espanyols retirats s’avorreixen i escriuen cartes al rei, preocupats per la deriva pàtria d’un govern comunista. Hi ha jubilats que són més de posar-se a pintar. Això cadascú, oi? Els militars retirats també tenen xats on suposadament diuen que Espanya està superpoblada i hi sobren uns quants milions de persones. Però el rei es deu trobar ara com tots els seus súbdits: no sap amb qui passar el Nadal. I mira que com al seu pare se li acudeixi tornar...