"Jo sóc feliç sola"
Tot és blanc i tothom la mira. Ella seu absent, cert aire de misteri. Obvia mirades, s'aïlla en el seu mòbil -més de 2.500 contactes-. L'observo de lluny i em sembla fosca i fràgil: de negre integral, amb ulleres de sol, una pinta al cap i un vel que la tapa. M'hi acosto; Diane? Sí, jo mateixa. Em dóna la mà, petita, lleugera. No passes desapercebuda, ho saps? Jo no em vesteixo per cridar l'atenció. Vaig negra, clàssica, discreta. No entenc per què la gent se sorprèn tant. ¿A comprar llet al súper, també hi baixes així de discreta? Sí. A comprar llet, aigua o verdura. I la gent, què? N'hi ha que es pensen que sóc d'una altra galàxia. Me la miro en silenci, i em pregunto quants anys amaga: ¿és més difícil fer-se gran en el món de la moda? Si m'estàs preguntant per la meva edat, només et diré que sóc més gran que tu i més jove que la Yoko Ono.
MARITS I COALES. Seiem a prop. Té la pell blanca i els llavis vermells. Les dues úniques llicències de color entre tant negre. Quant temps fa que vas de negre? Des de la mort del meu primer marit: va morir quan tenia 31 anys. Fa una pausa i segueix: Era el meu dentista; va ser amor a primera vista. Et tornaries a casar? No. De cap manera. Abaixa la mirada, té un aire vulnerable. Per què? He tingut quatre marits i infinitat de nòvios: no em funciona. M'ha costat però he entès que jo sóc feliç sola i he dit prou. Sóc una solitària. Aquesta és la meva gran sort i el meu gran luxe: no necessito ningú; no necessito un home per sentir-me completa. ¿Fills tampoc? No. Però acabo d'adoptar un coala. És la relació perfecta: ell viu a Austràlia i jo a París. De tant en tant tinc notícies que està bé. Amb això en tinc prou.
MODA I ESTIL. Quan parla, xiuxiueja. Té la veu trencada i porta les faldilles llargues. Sempre. Què és la moda? La manera com la gent decideix expressar-se. I què diu la teva roba de tu? Que sóc nostàlgica i moderna a la vegada; simple i gens complicada. Quina diferència hi ha entre moda i estil? L'estil es té i no costa res; la moda, la compres. Sempre t'amagues darrere unes ulleres de sol: ¿és per mirar sense ser vist? Sí. I perquè em manté a una certa distància de tot i tothom. Una distància sempre per sobre? No. Jo sóc molt accessible però també molt privada; i molt gelosa de la meva intimitat. Miro a través de les lents: té els ulls enormes. Si vinc a casa teva, ¿també em rebràs amb ulleres? No, a casa me les trec. Però jo ja no convido gent a casa.
XÒFERS I NANS. Diane, la viuda eterna. Què tens pendent de fer abans de morir? Res. He fet tot el que volia: jo visc el meu somni. ¿Alguna cosa que t'agradaria tenir que no tens? Un conductor: 24 hores al dia. Parlem de luxe i comoditat; i d'estar sempre entre gent. De festival en festival; d'acte en acte; de desfilada en desfilada. Festes, hotels, viatges. Me la imagino a l'aeroport, passant els controls de seguretat: amb tota aquesta roba, ¿deu ser un malson, no? Ho era fins que vaig descobrir clips de plàstic: ara ja no pito. La repasso per última vegada de dalt a baix. És prima, fràgil, etèria; descreua les cames i li descobreixo les sabates i els 12 centímetres de plataforma que porta: com es veu tot des d'aquí dalt? Molt millor. Sempre he volgut ser més alta. Li prenc les mides: ¿tampoc ets tan baixa, no? Una última pregunta i aquest deix de cinisme que tant li escau: Home, no sóc un nan. Però només me'n salvo per uns quants centímetres.
