El fenomen Albiol, a Badalona i més enllà
Durant l'última Cavalcada de Reis a Badalona vaig presenciar una escena d'epifania sui generis . Quan les carrosses del carbó passaven per cert punt del recorregut on hi havia l'alcalde, dues dones grans, a la vorera de davant, mig de broma van instigar les noies que empenyien els carros a regalar carbó al mencionat senyor, insistint que s'havia portat molt malament. Però el que va passar el dia següent en relació amb l'alcalde i els Reis no era cap broma. Era un divendres, dia d'oració per als musulmans. Des de feia sis anys, prop d'un miler de fidels d'aquesta religió es reunien en un terreny esportiu per resar, però aquell dia la Guàrdia Urbana els ho va impedir amb el pretext que alguns veïns s'havien enfadat perquè els seus fills no podien estrenar els regals. I Albiol, l'alcalde, va aprofitar l'ocasió per proclamar el final de les oracions dels musulmans a l'aire lliure.
Sembla que és la gesta més destacada d'Albiol per complir la seva promesa electoral de mà dura amb els immigrants. I alhora, tal com en el cas del bomber piròman, és una actitud de cara dura que consisteix a alimentar el conflicte mentre es presumeix d'aportar tranquil·litat. De fet, a Badalona hi ha una atmosfera molt contaminada de rumors xenòfobs. Entres en un bar o una botiga (no regentada per estrangers), o en una farmàcia o un estanc, i amb molta probabilitat escoltaràs tot tipus de contes delirants. Per exemple: que una dona espanyola no es beneficiava d'ajuda social fins que es va disfressar d'àrab posant-se un mocador al cap. En un altre establiment s'explica la mateixa història però amb un home de protagonista, i en lloc del mocador hi ha un turbant, i a més (agafin-se) l'home espanyol es posa pèl a la cara per semblar un barbut, i es presenta als treballadors socials balbucejant una cosa sense sentit que ells interpreten que deu ser en llengua àrab. Un altre exemple de pel·lícula amb alienígenes: als hospitals, segons la mitologia urbana de cerveseria, ara només hi ha infermers estrangers, en la seva majoria xinesos que no saben castellà, i és impossible que t'atenguin perquè no t'entenen. Et caetera .
El que és preocupant és que la gent que vehicula aquest tipus de rumors potencialment incendiaris no són casos de deformacions psíquiques o de malformacions ètiques: són gent normal i molt comuna de classe mitjana baixa del que s'anomenava el cinturó vermell de Barcelona. Albiol presumeix de dir en veu alta el que els ciutadans només pensen, pressuposant que la situació a Badalona és objectivament insostenible per la presència d'estrangers. Però en altres municipis amb encara més presència d'immigrants l'atmosfera és molt diferent. El que passa a Badalona és que, com deia el diputat socialdemòcrata alemany Kurt Schumacher als anys trenta referint-se al nazisme, en el discurs d'Albiol hi ha una crida continuada al porc que portem dins. Tot i que Albiol no sigui cap Gauleiter de l'NSDAP, des del punt de vista de la psicologia social el fenomen és el mateix. Albiol fa anar una cantarella que contraposa un ells vagament definit i d'agressivitat fantasmal a un nosaltres amenaçat. És una dicotomia que desperta pors primitives, tribals i animals. D'altra banda, el fet que aquesta cantarella hagi pogut colar posa de manifest que a pesar del seu treball i del seu esforç, ni els polítics locals dels altres partits ni els sectors progressistes de la societat civil han aconseguit trobar el llenguatge adequat per desactivar-la.
Però la perillositat virulenta del fenomen Albiol no es limita al municipi de Badalona. Primer, el fet que sigui un fenomen institucionalitzat legitima el discurs racista i xenòfob, de manera que es pot utilitzar sense complexos en altres municipis i en altres nivells de poder per aquells que estiguin disposats a treure'n cínicament una rendibilitat política. I segon, especialment en temps de vaques magres, quan les frustracions de les classes populars augmenten, proporciona un cap de turc perfecte. És una cosa que cala en moltes més persones del que solem creure, i fa molt bona parella amb les polítiques de retallades.
L'assumpte és encara més preocupant si tenim en compte l'auge d'aquest tipus de populisme de dretes en diversos països europeus amb més bon pedigrí democràtic que l'estat espanyol. Tipològicament, no és el feixisme clàssic procedent del que queda de l'herència falangista. O sigui, no ve del passat, sinó d'un possible futur. Però, com sempre amb aquests fenòmens, molt bona part dels que no aplaudeixen miren cap a una altra banda.
