01/07/2021

Fer-se el cap

2 min

“Senyora Xiol, com està?”, fa la perruquera, que es veu que és la mestressa. La senyora Xiol és una anciana de cabells rossos platí, que ve agafada de bracet d’un noi i una noia. “Si que ve ben acompanyada, senyora Xiol!”, s’exclama. “Soc el seu nòvio!”, declama el noi, molt content. I la senyora Xiol ràpidament replica: “Per vella ja hi soc jo”. La perruquera, mentre fa passar la dona a la cadira, pregunta: “És el seu net?” El noi ho aclareix: “Soc el seu físio. Li he dit que l’acompanyava, perquè no volia sortir. I ha de sortir”. La noia llavors afegeix: “No quiere hacerse nada, pero su hija ha llamado para decir que sí, que le hagan la nuca”. La perruquera es mira, professional, el clatell de la senyora Xiol. “Sí, s’ha d’arreglar, això. Ara l'hi deixarem ben arregladet i polit”. La noia, quan la senyora s’ha assegut, esbufega alleugerida: “¿Tienen para una hora? Pues me voy a ver escaparates, a ver qué han puesto”.

La perruquera es dirigeix a mi: “Clienta de més de cinquanta anys, però ara està... No t’espantis. Té la infraestructura mental una mica alterada. I encara sort. Encara sort que la cuiden, que té possibles, vaja. Aquest noi era el físic terapeuta i la noia la té interina, dia i nit”. De seguida alça la veu per dirigir-se a la dona: “Senyora Xiol! Li va bé airejar-se. No es pot acovardir! Ara la deixarem guapa”. La dona, però, no mostra el mateix entusiasme. “A mi m’agrada més que vinguin a casa a fer-me el cap”. Ella prem els llavis. “No, no queda igual. Aquí és més còmode, senyora Xiol, amb tots els productes...”

Penso que tothom, arribada una edat, hauria de tenir dret a entrar a aquest regne. Tothom, arribada una edat, hauria de tenir dret a una perruquera com aquesta que passeja atenta, ara apagant una màquina de cera depilatòria, ara renyant, només amb la mirada, una treballadora que no ha escombrat uns pèls amb prou diligència, ara aixecant un assecador, com una nau espacial, amb una senyora a dins, amb el cap ple de bigudins. Repartint, potser sense saber-ho, miques de dignitat.

Empar Moliner és escriptora