Què n'hem de fer, de la solidaritat?

A l’Iran continua incessant la revolta de les dones, que es neguen a seguir vivint sense llibertat. També s’hi han afegit les nenes de 13 anys, conscients del seu futur. Els presagis són incerts, però la protesta col·lectiva, encara que tantes vegades no ha donat els resultats que esperàvem, sempre és més encoratjadora que la renúncia. Rebel·lar-se no és una obligació, que li trauria tot el sentit, però el mar permanentment en calma és inquietant. S’hi juguen la vida en tots els sentits. La poden perdre mentre defensen els seus drets, com veiem que està passant literalment, i la poden viure com no la volen viure. Cap persona hauria de ser assassinada ni cap persona hauria de ser assassinada per defensar els seus drets, però davant les protestes col·lectives sempre hi ha una mateixa resposta violenta. El manteniment de l’ordre establert se sosté per una violència explícita o implícita. La revolta iraniana l’ha encès una mort incomprensible. Em pregunto quantes màrtirs més calen per ordenar-nos d’una altra manera i em pregunto per què persistim en aquesta tradició macabra d’arrabassar-nos la vida davant la incapacitat de resoldre un conflicte. Però, mentre busquem respostes, no ens oblidem de les dones iranianes. Ni de les afganeses, ni de totes les que es revolten contra les seves presons. 

Actrius famoses de diverses nacionalitats occidentals es tallen un floc de cabells per mostrar la seva solidaritat amb les iranianes. Cadascuna a la seva manera. En algun dels vídeos on s’ha recollit aquesta mostra de suport també hi surten homes. Tothom hi és benvingut, a l’empatia. D'altres pengen il·lustracions que em fan pensar si la protesta és estètica; què pesa més, la protesta o l’estètica? Tampoc sé si tot és susceptible de posar-se en una balança. En tot cas, hi ha persones que, amb els comentaris habituals, s'enfoten del gest de les actrius perquè n’hi ha que a penes es tallen les puntes i total, què aconsegueixen amb això? Fer-se publicitat a elles mateixes. Vivim en un món presidit pels símbols però els criteris per acceptar-los són tan diferents que, mentre hi ha qui pensa que aquesta proposta visual és una manera de fer costat a la revolta, d’acompanyar la lluita, de fer-les sentir menys soles, d'altres consideren que no serveix absolutament per a res i que és un postureig com tants d'altres, encara que em sembla que aquesta paraula ja està passada de moda. Ho hauria de confirmar amb gent més jove. 

En el món del futbol, en canvi, algunes seleccions han decidit que, com a gest de protesta, jugaran amb el braçal LGTBI durant el Mundial que se celebrarà a Qatar. Aquest sí que es pot pensar que és un gest estèril, perquè el veritable senyal de protesta, que els països haurien pogut prendre, hauria estat anul·lar el Mundial per manca de participants. Un torneig que ja no s’hauria d’haver ni plantejat per temes de sostenibilitat i, sobretot, pels milers de morts que han causat les condicions laborals imposades. Però també podem pensar que és un gest simbòlic dins els límits de la valentia futbolística homofòbica, que encara es permet gracietes des de la seva ignorància heterosexual. ¿De què servirà un braçal si en països com Qatar l’homosexualitat es penalitza amb set anys de presó i el comitè organitzador diu que seran benvinguts sempre que no mostrin afecte en públic? Tot i així, hi ha seleccions, com l’espanyola, que no volen ni portar el braçal. ¿Això fa que les que sí que han decidit portar-lo ens semblin, aleshores, molt més solidàries? ¿Com volem que es mostri, l’empatia?