Publicitat
Publicitat

25 anys per pair un èxit

Ni tot el bo que té la Barcelona d’avui és gràcies als Jocs ni tot el dolent és culpa d’aquell exitós esdeveniment

Ara mateix, un quart de segle després de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, ningú dubta que van ser els més innovadors -i fins i tot transgressors- de la història. Es van veure coses que no s’havien vist mai en aquest tipus de celebracions, en general conservadores i un punt tronadetes. Barcelona 92 va ser una cosa assertivament moderna. Després, tothom en va copiar el format, l’estil, el to, el color, i un tipus de gestualitat -diguem-ne- desmilitaritzada (no oblidem que abans de la distensió formal de les Olimpíades barcelonines tot tenia un puntet més aviat marcial i inexpressiu). L’èxit, per tant, va ser rotund, indiscutible. Una altra cosa són les conseqüències indirectes a mitjà i a llarg termini d’aquell èxit, que en moltes anàlisis acostumen a juxtaposar-se d’una manera confusa i distorsionadora. Perquè ens entenguem: les rondes són una conseqüència directa i immediata d’aquell projecte, mentre que el monocultiu turístic constitueix un efecte subsidiari i amb efectes retardats. La celebració de les Olimpíades no resultava concebible sense l’edificació de la Vila Olímpica, posem per cas: una cosa portava l’altra. En canvi, sí que era perfectament possible pensar el mateix èxit olímpic sense el turisme massiu posterior.

L’any següent als Jocs, el 1993, Barcelona va tenir quasi cinc milions de pernoctacions en hotels; el 2016, més de dinou milions. Des d’un punt de vista quantitatiu, això és moltíssim, evidentment. Però el veritable salt és de caràcter qualitatiu: la ciutat passa d’acollir turistes i passavolants de tota mena a transformar-se en un lloc com Venècia, per concretar-ho amb un referent prototípic. Això genera els problemes que tots coneixem, però també fa que la ciutat no es desmanegui en la darrera fase del seu procés de desindustrialització. No oblidem que va ser tot just llavors, cap a començaments dels feliços noranta, quan totes les immenses superfícies fabrils derivades de la Revolució Industrial van tancar la barraca. La Maquinista de Sant Andreu, per exemple, plega definitivament tot just el 1993. Estem parlant d’una extensió de més de 100.000 metres quadrats. I aquí arriba el matís importantíssim: la Maquinista i altres indústries semblants, i igualment voluminoses, pleguen entorn dels Jocs del 92, però no com a conseqüència de la seva celebració. Un cop tancades per sempre més, ¿com ens havíem de guanyar la vida? Doncs aprofitant que ara hi havia un Port Olímpic i abans no. És a dir, recorrent al turisme com a activitat productiva.

Un cop tancades les indústries per sempre més, ¿com ens havíem de guanyar la vida? Doncs recorrent al turisme com a activitat productiva

També va ser purament casual que aquell mateix any, el 1993, fos un dels punts àlgids dels enfrontaments bèl·lics a l’antiga Iugoslàvia. Molts europeus que abans de la guerra hi anaven massivament, sobretot a la costa dàlmata, van descobrir els encants de Mallorca i la Costa Brava. I per si no n’hi hagués prou, el triomf del Front Islàmic de Salvació a Algèria a les eleccions municipals del juny de 1990 va canviar encara més radicalment el panorama. A la gent li feia por anar al nord d’Àfrica -i la por estava perfectament justificada, dit sigui de passada-. Primer serà Algèria, després Egipte, després tot el Magrib. I, per acabar-ho d’adobar, l’antiga URSS s’estava desintegrant! Tot això passa en molt poc temps. Una de les conseqüències col·laterals, però gairebé inevitables, de tot plegat serà l’èxit de Barcelona com a destinació turística.

Fins llavors, i durant anys, tot sembla que roda com ha de rodar. I llavors arriba el primer gran avís: el fracàs, més aviat humiliant, del Fòrum 2004, en plena època de vaques grassíssimes. L’intent de repetir obstinadament el que havia passat el 1992 va portar a un dolorós -i car- tret al peu. Mentrestant, l’activitat turística va anar creixent fins a arribar a l’actual. La resta de la història és prou coneguda. Un quart de segle després, però, el que cal és repensar aquest procés amb perspectiva, lluny de simplificacions i microdemagògies.

Els Jocs del 92 no són la causa que Barcelona sigui avui com és, per a bé i per a mal. Vull dir que ni tot el bo que té la Barcelona d’avui és gràcies als Jocs ni tot el dolent és culpa d’aquell exitós esdeveniment. Si provem de ser una mica rigorosos i posem a la coctelera el procés de desindustrialització a escala local, els efectes de la globalització, els canvis de gran abast en el panorama internacional, etc., constatarem que certes relacions causals unívoques de la senyoreta Pepis no van enlloc. Passats 25 anys, un quart de segle -la meitat de la meva vida!-, jo penso que tenim dret a dir en veu alta, orgullosament: quin goig va fer, tot allò.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT