Publicitat
Publicitat

L’1-O i l’antifranquisme franquista

En nom de la concòrdia i de la reconciliació, s’acabaven equiparant moralment les víctimes i els botxins, com si tot plegat fos el mateix

Si fa no fa, el referèndum que es va celebrar diumenge va ser com el que va convocar Franco l’any 1966 amb la intenció de legitimar el règim. Això explicava fa poc el president i exdirector del diari El País, Juan Luis Cebrián, en un article intitulat “ Carnaval político en Cataluña”. El seu relat, però, és confús. Es presenta com un bon noi antifranquista que es va veure obligat a votar mentre feia la mili, i assegura que va votar no. Tot plegat és estrany. De fet, resulta simplement increïble. Cebrián va ser subdirector ni més ni menys que de Pueblo, diari del Movimiento (el seu pare, Vicente Cebrián, era director d’ Arriba, veu oficial de Falange Española). El 1974, amb Franco encara viu, va ser nomenat director de Ràdio Televisió Espanyola: va col·laborar amb la dictadura ocupant un càrrec en aquell moment decisiu. Al cap de només dos anys, però, va ser el primer director del diari progre per antonomàsia, El País. Dos anys, dos: ¿això és una evolució o un simple truc de prestidigitació? Quan tens un diari, ni una cosa ni l’altra: pots tunejar el passat i fer-te passar per qui no ets. Consolidar una impostura és una pura qüestió de quartets. No és pas casual que el mite extravagant del franquisme antifranquista, o de l’antifranquisme franquista, s’hagi consolidat justament en el si d’aquest diari.

Fa cosa d’un any Félix de Azúa publicava un article (“ Querido padre”) en què afirmava: “ Verás, tú fuiste un hombre honrado. Alférez provisional, pero de los honrados. Te tocó dirigir la arquitectura y urbanización de uno de los conglomerados económicos más enormes de la España de los años cincuenta. [...] A tus hijos nos empujaste a la única dignidad que dejaba el franquismo, la revolución soviética aplicada a ritmo de jota”. És el món a l’inrevés.

Un minut abans de l’1-O certes actituds em semblaven, si més no, benintencionades. Ara ja no

Em pregunto -crec que legítimament- per què, doncs, els meus avis, que eren a l’altra banda de la trinxera, van passar anys a la presó i l’exili, mentre que a aquest senyor “ le tocó” (?!) un càrrec tan llaminer. Em pregunto igualment per la improbable congruència d’aquesta fúria revolucionària soviètica (secreta, per descomptat) en relació amb l’urbanisme salvatge de l’època. Penso que tinc dret a dubtar de la fiabilitat del relat, com altres han dubtat també del que explicava Eugenio Trías pel que fa a la seva família després del documental de Dolors Genovès, o de l’ambivalent testimoni d’Esther Tusquets i de tantíssims altres. Tots tenen dret a explicar el seu passat familiar com vulguin, evidentment; però jo també tinc dret -suposo- que no es pixin en la memòria dels qui, com el meu avi matern, sí que van acabar al camp de concentració de l’illa de Saltés, posem per cas, per haver defensat la República i les llibertats de Catalunya; o dels qui van ser perseguits pels alemanys a la França ocupada, com la meva àvia i la meva mare, que llavors tenia només dos anys; o del meu avi patern, que va perdre la salut en un penal infecte.

La impostura, en tot cas, no deriva de les garrotades de diumenge. No: és la divisa fundacional del diari El País. L’any 1979 Manuel Fraga Iribarne va publicar Memoria breve de una vida pública. En algunes de les 378 pàgines del llibre s’hi podien llegir coses realment desconcertants. Per exemple, es posaven en boca del general Franco frases com “ Yo me estoy volviendo comunista ” o “ ¿Por qué se empeñan ustedes en ser dictadores?”. Doncs bé: el 10 de febrer del 1980 el diari El País va publicar una elogiosa ressenya signada pel periodista canari Juan Cruz en què, entre altres aspectes, aquestes dues frases es donaven per bones. Cap actitud crítica.

El discret procés de revisionisme històric, elaborat a escala industrial, començava a donar els seus fruits. En nom de la concòrdia i de la reconciliació, s’acabaven equiparant moralment les víctimes i els botxins, com si tot plegat fos el mateix. Aquest és justament l’esperit amb què es va edificar el Valle de los Caídos: tots els morts junts, tots els morts iguals. Tots feliços, progres i amnèsics. Alguns pesats, com un servidor, ho estem repetint des de fa dècades, amb poc èxit. Des de diumenge passat, amb l’escenari sinistre d’un apallissament massiu (quina covardia, la d’aquests canis de barriada uniformats!), les coses han canviat. No parlo des d’un punt de vista polític, sinó moral. No és el mateix agredir que ser agredit. Un minut abans de l’1 d’octubre certes actituds em semblaven, si més no, benintencionades. Avui ja no. Qui no entengui aquesta distància moral -repeteixo que ara no parlo de política- em fa por.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT