Publicitat
Publicitat

Ara que ja ens hem abraçat

¿Qui garanteix que la persona que té la missió de dirigir la pregària i d’orientar espiritualment els creients disposa dels coneixements necessaris per fer-ho?

La catarsi col·lectiva ha funcionat. Un pot sentir-se ben orgullós de formar part d’una societat que foragita amb decisió la patètica colla de fatxes que, fa unes setmanes, va provar de calar foc als ànims de la gent concentrada a la Rambla. Per no parlar del gest, valent i difícil, d’abraçar persones amb qui algú ens volia enfrontar injustament. Malgrat el tètric rerefons dels fets, un té el dret a dir en veu alta que no totes les societats saben comportar-se així, ni de bon tros. Però avui és dia 6 de setembre, i aquells fets que es van amuntegar violentament l’agost passat haurien de començar a quedar enrere. No es tracta d’oblidar res, però sí de girar full. Ara que ja ens hem abraçat, toca fer alguna reflexió potser una mica dura, però necessària.

La primera està relacionada amb la fantasia de la seguretat absoluta, amb aquestes propostes estranyes de posar pilones a cada cantonada i coses per l’estil. Per desgràcia, matar una persona desprevinguda enmig del carrer no requereix grans mitjans, i encara més si, com en el cas de l’àvia apunyalada a Cambrils, no té cap possibilitat de defensar-se. Per matar una persona ni tan sols cal comprar un ganivet -més val no donar males idees-. És evident que un fet d’aquestes característiques tornarà a passar, i no serà en una aldea remota, sinó al centre d’una gran ciutat europea. El Periódico hauria d’anotar aquesta predicció que acabo de fer per poder desacreditar la policia d’aquell lloc quan els fets, inexorablement, confirmin el meu vaticini. “El senyor Sáez Mateu ho va dir ben clar, i vostès no van fer res per evitar-ho!”

Ara que ja ens hem abraçat, toca fer alguna reflexió potser una mica dura, però necessària

La segona no té a veure directament amb l’islam, sinó amb una cosa tan hiperconcreta com la preparació teològica dels clergues sunnites en països on els musulmans no són majoria. ¿Qui garanteix que la persona que té la missió de dirigir la pregària i d’orientar espiritualment els creients disposa dels coneixements necessaris per fer-ho? Per desgràcia, la interpretació esbiaixada i malintencionada de determinats textos religiosos -siguin musulmans, cristians o de qualsevol altra confessió- està molt ben repartida. Mai no es podrà evitar del tot. Tot i així, la possibilitat de controlar i fiscalitzar que, com a mínim, no es diguin bestieses, sigui per ignorància o per mala fe, existeix. Un clergue musulmà correctament format sap que la noció de jihad no té res a veure amb la covardia de clavar ganivetades per l’esquena a una anciana o d’atropellar un nen de tres anys, i això és el que ha d’explicar a la seva comunitat. Qui fa una cosa així no acabarà en cap paradís, sinó a l’abocador infecte dels criminals. La jihad és l’esforç personal per romandre fidel a l’islam, no el ressentiment de predelinqüents desarrelats que mai no han posat els peus en una mesquita.

A un noi que ha baixat a l'inframon de l'Estat Islàmic ja no se’l pot convèncer amb sentiments mel·liflus

La tercera i última qüestió està relacionada justament amb aquest tipus de consideracions. És important educar els nens petits en els valors de la concòrdia i de la fraternitat, i fer-ho, òbviament, amb el seu mateix llenguatge. Aquest llenguatge de nens, però, no només no funciona en adolescents i joves, sinó que fins i tot pot tenir un efecte contrari al desitjat. En general -d’excepcions, les que vulguin- a un noi de 16 o 17 anys ja no li interessen gaire les abraçades dels Teletubbies, sinó un tipus molt determinat de jocs virtuals, que ara no valorarem. Aquesta és l’estètica de la qual parteix l’Estat Islàmic per seduir-los. Si ho volen comprovar vostès mateixos, no és gaire difícil localitzar a la xarxa aquest tipus de vídeos on els gràfics del joc Call of duty es juxtaposen sinistrament amb l’ambient de La matança de Texas. A un noi que ha baixat a aquest inframon ja no se’l pot convèncer a còpia d’explorar sentiments mel·liflus i tovets: hi ha massa testosterona pel mig. Cal mostrar-li coses que prengui realment en consideració. Per exemple, com seran els propers anys d’un jove com ell que ha acabat a la presó. Com seran aquelles llargues dècades, amb els seus mesos, i dies, i llargues hores. ¿Què sentirà d’haver malbaratat la vida en nom del no res? No cal que vegin com decapiten a ningú, no: només cal que siguin conscients del que els acabarà passant en el millor dels casos. Entre els vídeos dels radicals i aquests hi haurà, a més, una diferència: els primers només són una fantasia sanguinària, mentre que els segons reflecteixen la sòrdida i gens èpica realitat.

Ara que ja ens hem abraçat, ara que ja sabem que ni a uns ni a altres ens faran empassar l’esquer verinós de l’odi, podem començar a parlar serenament de moltes coses. Per fer-ho, potser no cal ensucrar-les tant.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT