L'altre fracàs

A l’extrema dreta no l’ha “despertat” ningú

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

A començaments de gener, el meu amic Antoni Puigverd explicava en un article a 'La Vanguardia' la incomoditat que va experimentar fa dècades en un acte de la plataforma ¡Basta Ya!, auspiciada per Fernando Savater, en constatar que a la vora de persones que aixecaven dignament la veu contra el terrorisme n'hi havia d'altres que estaven allí per defensar formes molt agressives de nacionalisme espanyol. "Des de llavors el republicanisme cívic (d'aquí Ciutadans) es va posar de moda i va blanquejar el tradicionalisme espanyol amb l'ajuda del jacobinisme d'esquerres i del liberalisme cosmopolita. Renaixia el nacionalisme d'estat". Penso que la descripció de Puigverd és tan honesta com exacta. El sinistre panorama d'avui, amb un ascens més que preocupant de l'extrema dreta, deriva, si més no en part, d'una operació de blanqueig que va començar fa molts anys. Considero que és important tenir present aquesta perspectiva històrica per entendre el que passa en l'actualitat, i per això em va semblar tan rellevant l'article de l'escriptor gironí.

El sinistre panorama d'avui, amb un ascens més que preocupant de l'extrema dreta, deriva, si més no en part, d'una operació de blanqueig que va començar fa molts anys

Puigverd al·ludia a un fracàs, i fa uns dies Valentí Puig n'apuntava un altre de ben diferent a 'El País'. Deia que "l'arboradura de l'independentisme decaurà tant a les sales del Tribunal Suprem que serà una referència infausta en la història de la Catalunya moderna, com un xoc determinant entre la realitat i la ficció política, per no parlar d'impostura". "Dit d'una altra manera, constitueix un fracàs que afectarà la ciutadania de Catalunya, tant si és partidària com si no de la secessió. Ara per ara, el dany institucional és incalculable". Com els lectors de l'ARA saben prou bé, comparteixo alguns elements de la diagnosi de Puig; però, en la mesura que està descrita d'una manera acomodatíciament parcial, no puc acceptar-la. En efecte, el fracàs, la derrota, també consisteix en haver contribuït a la normalització intel·lectual de l'extrema dreta, del franquisme repintat de fals liberalisme, del neofalangisme entès com a “patriotisme constitucional”, i de totes i cadascuna de les mistificacions que, molt sovint, foren generosament sufragades i teledirigides pel ministeri d’Interior de Mayor Oreja per mitjà de certes plataformes. Alguns hi van contribuir d'una manera indirecta, i més aviat involuntàriament, a través d'un vell raonament transitiu segons el qual els enemics dels meus enemics són els meus amics.

Vox és l'emanació natural, i d'alguna manera inevitable, de l'aznarisme, és a dir, d’aquella barreja de sofisticat informe de FAES i de peroració de taxista indignat. Abascal constitueix una excrescència política d'Esperanza Aguirre, i ella representa amb tots els ets i uts una Espanya molt i molt concreta. El que explico aquí és una història molt –massa– comprimida, però de cap manera una simplificació. M’agradaria creure que quan molts intel·lectuals contraris al nacionalisme català i basc decidiren compartir pancarta i taula amb determinats personatges, eren conscients del que estaven fent, és a dir, de quines podien ser les conseqüències a llarg termini de la seva actitud. Ara són a la vista de tothom, aquestes conseqüències. Quan es critiquen amb severitat les múltiples errades de l’independentisme convindria no perdre de vista els danys col·laterals que ha causat l’exacerbació d’aquesta crítica en forma de “blanqueig” de l’extrema dreta, per dir-ho seguint la magnífica anàlisi de Puigverd.

A l’extrema dreta se li ha atorgat una legitimitat política que abans no tenia a còpia de compartir pancarta amb ella: tot s’hi valia per combatre els indepes

El Procés es va iniciar formalment el 10 de juliol del 2010 i va acabar el 27 d’octubre del 2017 amb l’intent de sumar pomes de classe mitjana i peres antisistèmiques. El resultat està a la vista i, com bé deia Valentí Puig, ha provocat un dany institucional incalculable. Algú podria dir, doncs, que en admetre que alguns han blanquejat l’extrema dreta, cal assumir igualment que altres han blanquejat l’extrema esquerra. El paral·lelisme resulta tan temptador com truculent, en la mesura que, tal com passava a la dècada del 1970, l’extrema dreta espanyola segueix connectada amb determinats poders fàctics de l’Estat, alguns dels quals porten arma reglamentària o toga. ¿O és que en nom de la correcció política ara ens hem de mamar el ditet? A l’extrema dreta no l’ha “despertat” ningú. A l’extrema dreta se li ha atorgat una legitimitat política que abans no tenia a còpia de compartir pancarta amb ella: tot s’hi valia per combatre els indepes. Heus aquí un altre fracàs. Està provocant un dany institucional incalculable. No estic sospesant fracassos, però. El que voldria és que cadascú assumeixi honestament els seus.

Més continguts de