La conversa amb els morts
Es continua repetint que Leo Strauss (1899-1973) és el responsable que la política exterior nord-americana, sigui amb Bush, Obama o Trump, transiti sempre una mena de corda fluixa que, per la llei de la gravetat, desemboca sovint en solucions purament militars. L’argument és el següent: Leo Strauss va ser el mestre d’Allan Bloom. Allan Bloom va ser el mestre de Paul Wolfowitz. Paul Wolfowitz és qui, en realitat, marcà la pauta ideològica de les grans decisions de la secretaria de Defensa dels Estats Units en l'era Bush, comandada per Rumsfeld. La influència de Donald Rumsfeld i de l’anomenat Project for the New American Century (William Kristol, Robert Kagan, Richard Perle, etc.) en la política de Bush fou molt gran. Tant, que va arribar fins a Obama, i ara fins a Trump, i també hauria arribat a Hillary Clinton en cas d'haver guanyat les eleccions. Malgrat haver mort el 1973, Strauss és el responsable de la recent defenestració d’Evo Morales, per entendre'ns.
Tot això és, en essència, versemblant. El que no acaba de quedar gaire clar és si el conjunt de totes aquestes baules formen una veritable cadena, el primer extrem de la qual seria Leo Strauss; i el penúltim, l’anomenat moviment neoconservador o neocon (terme que en francès, per cert, sona molt, molt malament). Si això fos així, el veritable perill no serien les decisions de l'administració Trump en matèria de política internacional, sinó les perilloses idees que encara segreguen els llibres de Leo Strauss. Què en diuen, aquests llibres, de les relacions internacionals dels Estats Units amb la resta del món? Aquesta és la pregunta. La resposta és molt curta: res. Ni una línia. Ni una síl·laba. Les úniques relacions internacionals que li van interessar realment a Leo Strauss són les que explica Tucídides a la Història de la Guerra del Peloponès, quan encara faltaven si fa no fa 2.000 anys per a la creació dels Estats Units.
Els altres grans referents de Strauss són Plató, Maimònides i Baruch Spinoza. Hom podria pensar que les relacions entre, posem per cas, Atenes i Esparta descrites per Tucídides són directament transposables a les dels Estats Units i la Xina. Això és possible, efectivament. En tot cas, cal recordar que de l’assenyada decisió del germà gran del popular conte infantil Els tres porquets també en podríem inferir alguns aspectes substantius de determinades doctrines militars, preventives o no.
Veritable bête noire de l'esquerra benpensant, Strauss va alertar de les conseqüències de la substitució del pensament polític, econòmic, pedagògic o de qualsevol altra índole, per jocs de mans numèrics que utilitzen dades estadístiques com ho fan els ventrílocs per fer dir als titelles el que ells volen que diguin. Aquesta simulació té conseqüències, per descomptat, i entre elles destaca la de fer el ridícul de manera reiterada. Els reguitzells de dades numèriques, les amanides de tants per cent i l’ús gairebé compulsiu de gràfiques que avui estan en el centre de les ciències socials no van servir ni per predir la crisi 2007/2008 ni tampoc per alertar de la seva traducció en certs canvis lents i subterranis (els armilles grogues) etc. La proposta de rellegir els antics com si ens interpel·lessin directament, mirant-nos als ulls, no és doncs cap despropòsit. Ara mateix, els obscurs vaticinis sobre la imminència d’una nova crisi econòmica tenen alguna cosa de frau banal: des dels seus orígens, el capitalisme s’ha basat en aquests cicles i, en conseqüència, és evident que vindrà una nova crisi. Això passa sempre... però no se sap mai quan. Si ara anuncio públicament que hi haurà un accident ferroviari greu, per exemple, és improbable que m’equivoqui, per desgràcia.
Ara fa tot just 40 anys, el 1979, que Jean-François Lyotard va publicar La condició postmoderna, el vaticini més radical de la segona meitat del segle XX. S'hi descrivien coses que no havien passat i que, en aquell moment, resultaven gairebé delirants, com ara l’obertura de la Xina al mercat mundial i la seva futura hegemonia. Capficats encara amb la fraseologia marxista, els sociòlegs i economistes de l'època, en canvi, anaven repetint el que la gent volia sentir a finals de la dècada dels setanta. Peter Sloterdijk ha repetit que, avui, la sociologia només és una sofisticada forma d'adulació de les masses, en la mesura que justifica o legitima totes les seves decisions. Resulta, però, que la feina dels intel·lectuals és conversar amb els morts, fer preguntes incòmodes i dosificar homeopàticament les respostes, si és que n’hi ha alguna digna de ser feta pública.
