El desprestigi del pragmatisme

Avui Prat de la Riba, que va transformar Catalunya, seria acusat de ser un traïdor

Tot comença i acaba amb les paraules i les seves inevitables adherències. Confiem sovint en expressions informals nascudes per resumir un fet complicat, però les utilitzem com si fossin teories científiques. El ridícul epítet "el selectiu" per referir-nos a l'Íbex-35 fa que molta gent cregui que aquest rànquing té a veure amb una espècie d'elitisme (potser per això hi ha tantes teories conspiratòries relacionades amb "el selectiu"). També hi ha locucions que condicionen –i contaminen– la nostra percepció del món, i ni tan sols recordem d'on provenen. "Fer la puta i la Ramoneta", per exemple. D'on surt, aquesta expressió? L'Enric Gomà va explicar que ja s'emprava a començaments del segle XIX. Resulta, però, que l'expressió original era "fer la puta Ramoneta". No eren dues, doncs, sinó una, tot i que el sentit s'aproximava a l'actual.

El peix i el cove sí que eren, indiscutiblement, dues entitats diferenciades. És una expressió molt vella que he sentit tota la vida. Abans al·ludia a l'obtenció d'una cosa segura, sense necessitat d'invertir-hi gaires esforços o recursos i, d'alguna manera, era el mateix que el famós refrany castellà "más vale pájaro en mano que ciento volando". Jordi Pujol, però, l'emprà en contextos argumentals que van acabar variant-ne el sentit original. Així, a partir d'un determinat moment passa a designar una mena de conformisme capitulador que s'acontenta a recollir engrunes, etc. L'expressió tradicional no parlava pas d'això, sinó del pragmatisme intel·ligent que implica constatar que, si un peix t'ha anat a parar al cistell, aprofita'l i no t'emboliquis comprant una canya de pescar nova o coses per l'estil.

El desprestigi del pragmatisme resulta insòlit en la història del catalanisme polític 

Aquest desprestigi del pragmatisme, el fet d'arribar a confondre'l amb una mena de capitulació vergonyosa, resulta insòlit en la història del catalanisme polític. No és pas casual, això. Miratges puntuals a banda, la desigualtat de forces ha estat sempre tan gran que els xocs frontals s'han evitat de totes passades per pura responsabilitat. No es tractava d'arreplegar engrunes, de cap manera, sinó de fer una política coherent amb la realitat. Avui, però, un personatge com Prat de la Riba, que en poquíssim temps i amb els recursos irrisoris de la Mancomunitat va transformar Catalunya, seria acusat de fer la puta i la Ramoneta (i, facultativament, de ser un traïdor). Aquesta nova perspectiva basada en la inèrcia d'un determinat llenguatge mereix una observació atenta. Quan predomina una actitud responsable i pragmàtica, als dissidents no se'ls considera més valents o agosarats que als altres, sinó simplement més irresponsables o més estúpids. En canvi, quan el llenguatge predominant es basa en la lògica dels purs, al dissident no se'l caracteritza per la discrepància sinó per la covardia, la traïció, etc.

Alguns ens han fet creure que tot allò que no encaixa directament amb les aspiracions i expectatives polítiques de partida forma part de l'univers trist de la puta i la Ramoneta, de la sordidesa del peix al cove, etc. En el pitjor dels casos, aquestes creences poden portar a veritables al·lucinacions, com ara que vivim en una República. Constatar el caràcter delirant d'aquesta percepció resulta per a molts quasi pecaminós: el simple fet d'esmentar-ho es considera un acte de traïció. El principi de realitat esdevé així una capitulació, una mena d'excusa. Podria ser, sens dubte. Però també podria ser que el que està passant ara mateix sigui un intent de fer veure que l'error polític més greu de la història de la Catalunya moderna, el 27 d'octubre del 2017 –molt pitjor que els fets d'octubre del 34–, fou una jugada mestra. Aquest error va malbaratar l'esforç impressionant del referèndum. A més a més, l'actitud pusil·lànime i retràctil de fer veure que es proclamava la República sense acabar de proclamar-la del tot va donar una imatge patètica de feblesa: hi ha poques coses més ruboritzadores que la d'una imprudència calculadorament prudent. En l'inframon de les xarxes socials, on parlotejar surt de franc, es poden explicar ara molts sopars de duro. En el món real –és a dir, el de la situació en què ha quedat Catalunya després de l'aplicació del 155– tot plegat no resulta convincent.

Què toca, ara? Fer la República? Doncs endavant. I si es tracta de fer política pragmàtica, de negociar, d'arribar a la independència gradualment, també hi ha molta gent disposada a col·laborar. Però si tot això només és la segona part agònica d'aquell irresponsable relat d'estructures d'estat imaginàries i complicitats internacionals somiades, crec que la decepció es transformarà aviat en indignació.

Més continguts de