El dia que va començar el Procés

Fixar l’inici del Procés és més important del que sembla

Dilluns passat vaig compartir taula a Esade amb l’Enric Hernández, director d’ El Periódico, i el col·laborador de La Vanguardia Jordi Amat, que va publicar fa poc un llibret sobre el Procés que ell mateix qualifica de “pamflet” ( La confabulació dels irresponsables, Anagrama). L’objectiu d’aquest breu text -que al meu entendre no és cap pamflet sinó un bon assaig breu- és qüestionar que la resposta contra la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut del 2006 sigui realment el punt d’inflexió de l’actual situació política.

La majoria d’anàlisis sobre el Procés parteixen de referències cronològiques molt diferents. Des de la perspectiva sobiranista, és habitual datar l’inici simbòlic del Procés el 10 de juliol del 2010, quan es produeix la gran manifestació contra l’esmentada sentència del TC. Tot i així, hi ha discrepàncies sobre aquesta qüestió -molt anteriors, per cert, al llibre d’Amat-. Fixar l’inici del Procés és més important del que sembla, en la mesura que, com veurem a continuació, condiciona radicalment l’anàlisi dels paràmetres ideològics que s’han anat posant sobre la taula.

Des de la perspectiva més o menys compartida dels dos grans partits espanyols, PP i PSOE, la revifalla del vell problema catalán no tenia cap relació amb l’escapçament de l’Estatut del 2006 per sentència del TC, sinó que responia als epígons de la crisi econòmica que es va iniciar posteriorment, entre el 2007 i el 2008. Aquesta explicació no és compartida pels principals partits sobiranistes catalans, que la vinculen a la consolidació de Catalunya com a subjecte polític específic, amb el que això implica: aspiracions a un estat propi, bilateralitat, etc.

En funció dels referents històrics i cronològics que triem, les anàlisis del Procés esdevenen irreconciliables

Aquesta discrepància cronològica, en definitiva, no és anecdòtica, ans al contrari. Fixem-nos que la datació de l’inici del Procés condiciona dues explicacions axiològiques que, en darrer terme, resulten antagòniques. Seguint la terminologia del sociòleg nord-americà Ronald Inglehart, la primera apunta que el procés català és degut a una disfunció en l’esfera dels valors materials (finançament, dèficit d’infraestructures, etc.), mentre que la segona fa referència a valors de caràcter postmaterial (reconeixement, identitat, etc.). No és estrany, doncs, que el remei insinuat pel PP i el PSOE -però mai formulat en termes reals i programàtics- per resoldre el problema es basi en aspectes relacionats amb qüestions econòmiques, mentre que des d’una perspectiva sobiranista s’insisteixi en polítiques encaminades a enfortir Catalunya com a subjecte polític. D’alguna manera, la completa disparitat dels eixos conceptuals esgrimits en la majoria de les diagnosis impossibilita d’arrel un diàleg real en relació als valors en disputa i, evidentment, a la seva traducció política i programàtica.

L’impacte argumental de la datació del Procés, però, no acaba aquí. De manera tàcita, però també clara, alguns en retrotreuen els seus gèrmens més remots a finals del XIX, amb el Memorial de Greuges i l’estandardització del catalanisme polític; altres centren l’inici més profund de la disputa en la Segona República, amb constants paral·lelismes entre els Fets d’Octubre del 1934 i els Fets d’Octubre del 2017; certs analistes insisteixen en els equívocs de la Transició, i molt especialment en el curt però intensíssim període que va del retorn del president Tarradellas a l’aprovació de la Constitució espanyola del 78, etc. En funció dels referents històrics i cronològics que triem, doncs, l’anàlisi dels valors referits al procés català adquireix un caràcter o un altre, i queda fixat institucionalment per mitjà de coordenades conceptuals no només divergents, sinó també irreconciliables.

El llibret de Jordi Amat vincula les beceroles del Procés amb les vicissituds que van envoltar la gestació, aprovació en referèndum i posterior impugnació per part del TC de l’Estatut del 2006. Jo no gosaria datar l’inici del Procés, però sí el precís moment que esdevé una qüestió impossible de resoldre per mitjà del diàleg polític. A finals de novembre del 2013, García-Margallo, llavors ministre d’Exteriors, envia un llarg informe a totes les ambaixades i consolats espanyols en què transforma un problema polític en una espècie de drama emocional amb connotacions confusament morals: “ desconcierto”, “ consternación”, “ angustia”, “ desgarro”, “ fractura”, “ enfrentamiento”, “ empobrecimiento”, “ España amputada”... Aquest registre operístic resulta literalment incompatible amb el de la racionalitat política: un debat qualsevol és inimaginable, impossible, des d’aquesta asimetria dialògica. I així segueix la cosa.

Etiquetes

Més continguts de