Els imperis melancòlics
FilòsofHi ha algun fil que relligui els recents atemptats mortals -i no reivindicats per ningú- de Londres amb la inestabilitat territorial d’Ucraïna, l’anomalia política bielorussa, la tensió ètnica latent de les repúbliques bàltiques o la situació d’alguns extravagants règims de l’Àsia central? Doncs sí: aquest fil existeix, i abasta un territori de milions de quilòmetres quadrats. Formalment, l’Imperi Rus va ser proclamat el 1721 i dissolt el 1917. Només formalment, esclar. La realitat és que aquesta immensa i territorialment compacta extensió està ben viva. Es va començar a forjar al segle XVII i va fer la seva última annexió a Crimea l’any 2014. La penúltima (fallida) va ser el 1979 a l’Afganistan. Després de la Segona Guerra Mundial, l’URSS s’havia apropiat de part del territori japonès (les illes Kurils) i alemany (l’enclavament de Königsberg, avui Kaliningrad, ciutat natal de Kant, quan allò encara era Prússia Oriental), i encara segueix allà. Primer van ser els tsars, després els dinosaures del PCUS i ara li toca a Putin, que acaba de guanyar les eleccions presidencials russes amb una aclaparadora majoria: és la versió 3.0 de l’Imperi Rus, la del segle XXI.
El que ara anomenem Federació Russa constitueix un imperi que, malgrat la seva cridanera extensió, sempre ha passat desapercebut en tant que imperi. En l’època dels tsars, perquè no tenia oceans pel mig; en temps de l’URSS, perquè l’agressiu nacionalisme rus va aconseguir el miracle de fer-se passar ni més ni menys que per una forma d’internacionalisme (!?) gràcies al paradís comunista que prometia expandir. No és casual que l’imperi assolís la seva màxima extensió en la metamorfosi denominada Unió Soviètica: comptava amb el suport de milers i milers de passerells occidentals que creien que allò no tenia res veure amb l’expansionisme rus, sinó amb una materialització de la utopia. De fet, per als russos sí que era una utopia (nacional), però no per als estonians, posem per cas, que van alçar el vol a la primera oportunitat.
En la seva tercera versió, la de Putin, el vell imperi es disfressa d’una mena de contrapès necessari entre els Estats Units, la Xina i la Unió Europea. No obstant això, la realitat és una altra. Després de 70 anys de socialisme real, l’únic trumfo del vell nacionalisme rus és recompondre l’imperi a còpia de pressionar les seves antigues possessions per mitjà del gas i del petroli, i d’agitar l’etnicisme entre les minories russes que mai s’han integrat culturalment a les noves repúbliques independents del Bàltic o de l’Àsia central. On la premsa sol posar “pro-russos”, com en el cas d’Ucraïna, els recomano que treguin el “pro” i deixin només això de “russos”; llavors entendran coherentment certes coses que, en l’altra versió, no tenen cap mena de sentit. I on posa “proeuropeus”, treguin el “pro” (i fins i tot l’“europeus”) i posin-hi simplement “ucraïnesos”, o “lituans”, o “estonians”, i així ens acostarem també al problema real sense eufemismes ni subterfugis.
Rússia va encarnar el primer gran error de Marx -per raons òbvies, va descartar una revolució proletària en un lloc on no hi havia proletaris-. Rússia també va ser una pertorbació per a l’Europa de finals del XIX: es tractava de l’últim gran reducte d’un feudalisme que havia estat aliè a la modernitat, a la Revolució Industrial, a l’alfabetització. Va continuar sent un enorme problema en abanderar, ja al segle XX, un règim opressiu, inoperant i manicomial. Va truncar el destí de països sencers i l’existència de centenars de milions de persones, i va conduir el món a una falsa polarització les conseqüències militars de la qual podrien haver estat terribles. Ara li torna a tocar a Putin, i tot indica que continuarà generant malestar a còpia de moure erràticament l’aixeta del gas i la del petroli en els antics països de l’URSS, i duent a terme una política internacional tan agressiva com estèril.
Rússia, Espanya i Turquia són estats molt diferents en tots els sentits, però tenen una cosa fonamental en comú: tres antics imperis a la recerca d’una identitat nacional creïble o, si més no, plausible. Espanya ni tan sols té una lletra per al seu himne: què podria explicar? La Federació Russa utilitza el de l’antiga URSS -bellíssim, dit sigui de passada-. La Turquia d’Erdogan potser no sap si escriure el seu amb els caràcters llatins que va imposar Atatürk o tornar als àrabs de l’època otomana. Els vells imperis mostren sentiments col·lectius molt similars: aquesta preocupació desesperada per una identitat impossible, aquesta melancolia que porta a l’himne pop de Marta Sánchez.
