Els nacionals s'han reagrupat
FilòsofAra ja ens hem tret les màscares: la marxa ultradretana de dimecres passat, convocada per Cs a la Ciutadella, va acabar amb agressions i el cant a l'uníson d''El novio de la muerte'. Aquest estiu, arran de la polèmica sobre el Valle de los Caídos, els nacionals s'han reagrupat ideològicament entorn a la defensa d'un militar colpista que, avui, continua vigent en el seu imaginari. El franquisme és anterior i, per descomptat, posterior a Franco. Allò que anomenem 'franquisme' és, en realitat, una etapa més de la melancòlica idea d'Espanya sorgida de la liquidació de l'imperi l'any 1898.
"Amamos a España porque no nos gusta", va dir José Antonio. En termes literaris, es tracta d'una frase extraordinària. El "no", per cert, és important a l'hora d'entendre aquest assumpte en la seva globalitat: es tracta d'un nacionalisme reactiu, ressentit, insegur, que juga sempre a la contra i, per tant, és estèril i perillós. La base ideològica del franquisme rau en una acusació difusa contra els enemics d'Espanya que, per la seva banda, no es considera ben bé una nació sinó "un destí". Incapaç de fer una reforma agrària a Andalusia i Extremadura quan tocava, obsedit per l'absurda articulació radial del territori, convençut que España només pot tenir una ànima monolingüe anomenada Castella, el nacionalisme ressentit va acabar albergant un agressiu complex d'inferioritat.
El complex s'ha manifestat de diverses maneres. A començaments de segle era antimodern i antieuropeu –només cal pensar en aquell significatiu estirabot d'Unamuno proferit el 1906 en el context d'una polèmica amb Ortega y Gasset: "¡Que inventen ellos!"–. Després vindrà Lerroux a treure els llaços grocs de l'època al Paral·lel, amb aquella barreja de gestualitat sobreactuada de 'género chico' i poques ganes de treballar. I després el lirisme tètric de José Antonio, que precedirà l'estat criminal de Franco. El 'Caudillo', en tot cas, només és una baula en aquest arc temporal que va del 1898 fins als nostres dies. L'Alianza Popular de Fraga Iribarne mai no va gosar creuar certes línies simbòliques; no les tenia totes. Aquesta actitud prudent es trenca durant la segona legislatura del govern d'Aznar. Encara acomplexat, aquell ressentiment polititzat que no sap anglès i llença el cap de la gamba al terra de bars amb serradures, aspirà llavors a una mena de redempció internacional. L'entrada d'Aznar a la Guerra de l'Iraq fou una forma –com sempre, fallida– de tancar el cercle melancòlic de la Generació del 98.
Rajoy no forma part d'aquesta cadena, mentre que Alfonso Guerra n'és una baula fonamental. Perquè l'estat d'ànim a què ens estem referint no és de dretes ni d'esquerres. Per entendre això, em remetré a un llibre publicat per Federico Jiménez Losantos el 1999, que té un títol ben significatiu: 'Los nuestros'. La insegura idea d'Espanya sorgida de la humiliació del 98 és més transversal del que sembla. Es tracta d'una realitat eterna, entre mística i geològica, on un s'imagina els guerrers ibers parlant en castellà amb accent de Valladolid.
Aquest estiu Pablo Casado i Albert Rivera han tancat files entorn d'una qüestió molt sensible: la memòria. L'espectacle agre i violent de dimecres passat era una concentració feixista pura i dura, ni millor ni pitjor que la que organitzen altres moviments similars arreu d'Europa. Si fan això és perquè se saben impunes. Disposen de complicitats institucionals prou fortes perquè el que fan els altres sigui un delicte d'odi i el que fan ells es redueixi sempre a una 'chiquillada'. El nas que un policia espanyol li va trencar al fotoperiodista Jordi Borràs val menys que el de la dona del militant de Cs agredida a la Ciutadella. Dos nassos, dues maneres diferents d'aplicar la llei.
Simple emanació d'Aznar, Casado forma part d'aquest nacionalisme que mai no podrà posar-li lletra al seu himne: què explicarien? Provarà de guanyar les eleccions per tornar als bons temps de l'encara ara no identificat "M. Rajoy". El cas de Rivera és diferent. Va començar sent un producte de màrqueting perfecte, però ara només és un perdedor crònic. No té cap ideologia ni convicció però, com deia Nietzsche, és conscient de "la força del ressentiment". Molts funcionaris espanyols desplaçats a comunitats autònomes amb llengua pròpia el consideren el messies que restituirà l''statu quo' colonial del franquisme. Són els mateixos que l'haurien de detenir i jutjar en cas de cometre o fomentar un delicte d'odi. Segur que ho farien amb molta diligència, segur. I tant que sí.
