Publicitat
Publicitat

Penúltim escenari

El darrer escenari té dues opcions òbvies, i cap d’elles mena a unes plàcides eleccions autonòmiques

Estado de alarma en las empresas por el desafío secesionista”, titulava el diari El País a la portada de diumenge, amb unes negretes impressionants. Estat d’alarma! L’article el signava Thiago Ferrer Morini, un periodista brasiler resident a Madrid que, per tant, coneix de primera mà, a la perfecció, la realitat catalana. El penúltim escenari de la partida té aquest puntet grotesc, si més no en el si d’una certa premsa, que també denuncia que un govern que va guanyar les eleccions proclamant-se sobiranista nomeni consellers que es proclamen sobiranistes: tota una mostra d’“autoritarisme”. És com si el govern del PP hagués nomenat ministres del PP. S’ho imaginen? Quin escàndol! Tot plegat fa riure, però les coses no van començar així.

Retrocedim fins a la primera pantalla del joc, si fa no fa entre el 2010 i el 2012. En aquells dies es va passar de la incredulitat inicial a la perplexitat: amb la inequívoca intenció de no semblar una força colonial, l’anomenat “ órdago independentista” es va personificar en la figura d’Artur Mas. La resta de la gent només érem zombis moguts pels malèfics poders paranormals del llavors president de la Generalitat. La segona pantalla la protagonitza Margallo, i té el seu punt àlgid cap a finals del 2013 i començaments del 2014. El mateix exministre es va referir als grans “favors” que va haver de dur a terme per comprar voluntats en els cossos diplomàtics d’arreu del món. ¿Eren només favors simbòlics, bones paraules entre cònsols i ambaixadors? ¿O potser eren favors d’una altra mena, d’aquells que van a benefici d’inventari? Això encara no ho sabem, però, com tot en aquesta vall de llàgrimes digitals, s’acabarà filtrant un dia qualsevol.

Certa premsa denuncia que un govern que va guanyar les eleccions proclamant-se sobiranista nomeni consellers que es proclamen sobiranistes

La tercera pantalla no ha estat una pantalla, sinó un túnel fosc i pestilent per on han desfilat personatges que semblen trets d’una pel·lícula S de la dècada dels setanta: dones d’edat provecta amb roba dues talles més petita, comissaris corruptes que semblen haver inspirat el personatge de Torrente, el Petit Nicolás, funcionaris com els que sortien a les històries de Berlanga... La bafarada de carajillo, l’escuradents mastegat, l’ungla llarga del dit petit per gestionar millor la cera. Pajares, Esteso, Los bingueros... Tot això comença el 2010, però a diferència dels editorials delirants de certs diaris o dels argumentaris apocalíptics de Margallo, és una cosa subterrània. No es comença a percebre amb claredat fins al cap d’un temps. El nítid, impecable documental de Jaume Roures és tan bo que fa venir basques. Per cert: els funcionaris policials i judicials que hi apareixen mereixen tot el meu respecte. Són un exemple de decència.

La penúltima pantalla, per on transitem en aquests moments, marca un punt de no retorn. En tancar la carpeta de l’anomenada operació Catalunya i, en conseqüència, fer abstracció de casos amb indicis clars de malversació de cabals públics, prevaricació, amenaces, etc., les regles bàsiques del joc queden escapçades. Si a això hi afegim performances mediàtiques com les de la Guàrdia Civil entrant al Parlament, etc., l’espectacle està servit. És important recordar que això comença el 2010: no és una resposta a cap il·legalitat.

Si el procés sobiranista acaba en fiasco, el resultat es pot resumir amb una simple frase: “Ahora sus vais a enterar”

I la darrera pantalla? Qui sap com serà. Per descomptat, no es produirà el dia en què se celebri el referèndum, ni les setmanes posteriors. El darrer escenari té dues opcions òbvies, i cap d’elles mena a unes plàcides eleccions autonòmiques. No. Si el procés sobiranista acaba en fiasco, el resultat es pot resumir amb una simple frase: “ Ahora sus vais a enterar”. Si ara el servei de Rodalies no funciona per manca d’inversions, ja veuran llavors... L’espectacle està assegurat, i pot ser grandiós.

I si guanya el sí? Permetin que els expliqui una bonica història. L’abril del 1898, quan l’armada nord-americana ja estava preparada per intervenir a Cuba, el capità general de l’illa, Ramón Blanco, es posa en contacte amb el líder independentista cubà Máximo Gómez i, com si no hagués passat res, li diu: “ Olvidemos nuestras pasadas diferencias y, unidos cubanos y españoles para nuestra propia defensa, rechacemos al invasor”. Doncs bé, substitueixin la remota Guerra de Cuba pels anomenats criteris econòmics de convergència o de Maastricht, i els marines americans pels homes de negre de la Unió Europea. Amb una ruptura no pactada, Espanya no acompleix ni els més bàsics a nivell econòmic. La repetició d’aquella proposta patètica, vergonyosa, serà llavors inevitable. Els recomano, en tot cas, que no s’oblidin de l’altre escenari alternatiu: el d’un país -una regió, perdó- amb trens rovellats.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT