ara.cat

Mai no s’ha remarcat prou l'impacte psicològic del pessebrisme en l’imaginari col·lectiu català. Un bon pessebre ha de generar la il·lusió d'una profunditat espacial que, en realitat, és inexistent. Ha de transformar un decorat en un horitzó que, de vegades, inclou fins i tot un firmament d'un blau impossible esquitxat d'estels daurats. Perquè la clau del bon pessebre és el trompe-l’oeil, una manera elegant de referir-se a una enganyifa visual. Molt i molt abans dels moderns diorames, els grans pessebristes catalans, escola olotina inclosa, van construir escenaris nadalencs que sovint presentaven com a principal mèrit la sensació d’estar atalaiant un horitzó que es perdia en la llunyania. Diumenge passat, tot això dels horitzons i de la fascinadora qüestió de la psicologia pessebrista catalana em va venir en llegir un article veritablement rodó del Toni Soler que acabava així: "A la pròxima campanya electoral tant JxCat com ERC s’hauran d’esforçar per vendre horitzons de futur, perquè el seu passat –l’obra de govern– no trobarà gaires compradors".Els horitzons: heus aquí un tema polític de primer ordre. I la mirada: una altra qüestió política, encara que no ho sembli. Es pot mirar cap a la llunyania o bé cap a la terreta de les ungles, si em permeten aquest símil tan desagradable. Tant la política del nyeu-nyeu queixós i adolorit com la de la verbositat inflamada i altisonant no valen res si no són capaces d’assenyalar un horitzó possible o, si més no, plausible. Certament, amb una bona oratòria i una mica de barra, hom pot vendre dotzenes d'horitzons inversemblants, però la cosa dura el que dura. En la meva condició d’insomne crònic, de vegades he acabat mirant aquells anuncis hipnòtics i reiteratius del teletienda en què un es pot convèncer a si mateix que necessita tot just allò que ens ofereix la veu en off. Tret de persones compulsives o irreflexives, però, la temptació només sol durar uns instants. Una altra cosa molt diferent és quan un té un problema real i algú li proposa una solució, definitiva o parcial, per resoldre’l. En aquest cas sí que s'assenyala un horitzó real, mentre que en l’altre només ens deixem seduir per un decorat publicitari efímer. [[QUOTE_BEGIN]]Amb una bona oratòria i una mica de barra, hom pot vendre dotzenes d'horitzons inversemblants, però la cosa dura el que dura[[QUOTE_END]]Les persones necessitem horitzons de futur, tant en l'aspecte individual com col·lectiu. Les queixes, els retrets, els laments o les excuses resulten puntualment lícites en política, però no poden substituir un discurs propositiu que assenyali coses que considerem desitjables. Abans de l’octubre de 2017, una part molt important de la població de Catalunya, entre la qual m’incloc, va considerar l’existència d’una via molt difícil, però no impossible, per assolir la legítima aspiració política d’una Catalunya independent, basada en una gestió laboriosa i intel·ligent dels resultats del referèndum de l’1 d’Octubre. Allò implicava horitzons de futur d’un blau molt apagat, d'un blau-quasi-gris gens llampant –un horitzó de dilluns plujós de novembre, per entendre’ns–. En comptes d’això, però, es va optar per l’horitzó de coloració pessebrista del 27 d’octubre de 2017. Doncs bé, tal com ja els ho comentava la setmana passada, això ja sabem com acaba. Ho sabem amb tot luxe de detalls, per ser exactes. De fet, els mastegots encara duren (observin el diguem-ne "judici" que li estan fent al major Trapero i a altres bons professionals de la policia catalana). Qui tingui ganes d’insistir en aquesta via, haurà de presentar-se a unes eleccions i, a més a més, guanyar-les. Dic això perquè darrerament veig personatges que asseguren haver-ne guanyat algunes sense ni tan sols haver-s’hi presentat. En cas que perdin poden optar legítimament per un nou jec de clatellots, tant en un sentit físic com legal; però ho hauran de fer a títol privat, i sense reclamar després carnets d'heroi freelance (entre l'heroisme i l'estupidesa no hi ha una tènue i discutible línia divisòria, sinó una rasa profunda i clara).Els horitzons de futur a què es referia diumenge passat Toni Soler han de reunir, per força, dues característiques: resultar engrescadors per a la majoria dels votants i ser factibles o, si més no, raonables. És probable que si són massa raonables no resultin gaire engrescadors, i que si són massa engrescadors no siguin gaire raonables. Heus aquí un dilema important que en aquest context només és una abstracció, però que per força haurà d'acabar tenint una dimensió programàtica en les properes eleccions. Atents a la psicologia del pessebrisme català i els seus horitzons de decoració casolana. Ho pot decidir tot.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

Psicologia del pessebrisme català

'El profesor de persa': inventarte una lengua para sobrevivir al Holocausto

El sindicat USTEC-STEs denuncia l'anul·lació del Programa Esport Blanc Escolar

El SEM investigarà si una empresa d'ambulàncies ha vacunat els seus directius

El nen de foc

Ens prenen el pèl