El rei que no sabia regnar

Felip VI volia consolidar el seu regnat amb una repetició fora de lloc del discurs del seu pare el 23 de febrer del 1981

L’article 56 de la Constitució espanyola deixa ben clar en el seu primer punt que el rei “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”. Aquests dos verbs - arbitrar i moderar - fan referència a actituds que, en un context polític, són prou clares. Un president del govern o un ministre no cobren per fer d’àrbitres ni de moderadors, sinó per prendre decisions executives: allò és feina del monarca. Imaginem un àrbitre esportiu descaradament a favor, o en contra, d’un determinat equip, sense cap mena de dissimulació. Això pot arribar a passar, evidentment, però la credibilitat d’aquell àrbitre duraria ben poc. O imaginem, per exemple, el moderador d’una taula rodona que es negués a donar la paraula a un dels ponents...

L’octubre passat Felip VI va actuar així. De fet, va anar un pas més enllà amb una afirmació que, a còpia de voler defensar la Constitució, la vulnerava. Cito literalment i sense traduir: “ Sé muy bien que en Cataluña también hay mucha preocupación y gran inquietud con la conducta de las autoridades autonómicas. A quienes así lo sienten, les digo que no están solos, ni lo estarán; que tienen todo el apoyo y la solidaridad del resto de los españoles, y la garantía absoluta de nuestro Estado de Derecho en la defensa de su libertad y de sus derechos”. Els termes que hem escrit en cursiva constitueixen una de les coses més greus que s’han dit en l’Espanya constitucional.

En aquell discurs el monarca restringia les seves funcions constitucionals de moderació i arbitratge només a una part de la població catalana, “ a quienes así lo si enten”, i en garantia els drets. La resta de ciutadans, que com a mínim són la meitat de la població, no comptaven. Perquè resulta que a Catalunya hi ha almenys dos milions de persones que no van viure el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 amb “ mucha preocupación y gran inquietud”, sinó justament amb molta il·lusió i sentit constructiu.

La cassolada per rebre Felip VI podria ser el principi de la fi d’una monarquia que perd adeptes cada dia que passa

Com a cap de l’Estat, és ben comprensible que Felip VI estigui en contra de la independència de Catalunya; caldria ser molt ingenu per pensar el contrari. Les seves funcions constitucionals no li permeten, en tot cas, que l’oposició a un determinat projecte polític el desvinculi per art de màgia del seu paper arbitral i moderador. Per què va actuar així, doncs? Deixant de banda la qüestió de l’autoria del discurs, tinc el convenciment que Felip VI volia consolidar el seu regnat amb una repetició improcedent, completament fora de lloc, del discurs del seu pare el 23 de febrer del 1981. El to de Joan Carles I aquell dia estava plenament justificat: hi havia guàrdies civils disparant dins del Congrés dels Diputats i militars circulant en tancs pels carrers de València. El que va passar a Catalunya l’1 d’octubre no tenia res a veure amb allò, però des de la perspectiva de molts espanyols, que rebien informacions delirantment esbiaixades, era si fa no fa el mateix. Complaure l’opinió pública espanyola o fer de ministre portaveu del govern no són funcions constitucionals del rei.

Diumenge passat Felip VI va ser rebut a Barcelona amb una gran cassolada. Alguns mitjans van capgirar la cosa, tot afirmant que allò seria el final del Mobile World Congress. No van pensar -o sí- que també podria ser el principi de la fi d’una monarquia que perd adeptes cada dia que passa. Cadascú és lliure d’interpretar els fets com vulgui, òbviament, incloent-hi els congressistes que van presenciar els fets. Unes hores abans del 14 d’abril del 1931 tothom creia que la República era una quimera. Les sorpreses que ens presenta la vida són impressionants, i no forçosament agradables.

Els defectes del rei emèrit, Joan Carles I, són prou coneguts. Ara no els reiterarem. En relació al paper que està jugant el seu hereu, tanmateix, convé recordar-ne les virtuts. Amb la seva actitud, l’any 1975 Felip VI hauria durat una tarda i mitja. El context era incomparablement més complex i enverinat que el derivat de la situació actual a Catalunya. Compte: no estic defensant el gran truc de prestidigitació de la Transició. Déu me’n guard. El que estic fent és comparar l’instint polític de dues persones, que resulta que són pare i fill. El panorama català és el que és, però no té un únic responsable. El desastre està molt ben repartidet. Atesa la seva condició de cap de l’Estat, la responsabilitat del rei Felip VI és, per descomptat, superior a la de qualsevol altre actor polític. Pot estar tranquil, però; ningú no li retraurà res. Bé, ningú no: fins i tot quan l’escriuen els guanyadors, la història és implacable, i també un punt irònica.

Més continguts de