ara.cat

"En comptes d'aprofitar els moments de crisi per a una distribució general dels productes i una sana ganduleria i alegria universals, els obrers, morts de fam, van a colpejar-se el cap contra les portes del taller. Amb cares pàl·lides, cossos magres, un discurs llastimós, diuen als fabricants: «Bon senyor Chagot, dolç senyor Schneider, doneu-nos feina; no és la fam sinó la passió de la feina el que ens turmenta!» I aquests desgraciats, que tot just tenen força per aguantar-se drets, venen 12 o 14 hores de treball a un preu dues vegades inferior al del moment en què tenien pa sobre la taula". Aquest curiós text pertany a l'assaig El dret a la mandra. Va ser redactat durant la dècada del 1880 per Paul Lafargue (1842-1911), conegut per haver estat el gendre de Karl Marx. L'anècdota té el seu interès, evidentment, però la veritat és que l'individu dona molt més de si. El dret a la mandra no és cap broma, ni constitueix tampoc una recreació humorística del marxisme, sinó que conté reflexions que, en aquests temps que corren, paga la pena de revisitar. [[QUOTE_BEGIN]]El dret a la mandra –ni que sigui una mandra limitada de quinze dies, o de cap de setmana– constitueix, doncs, una enorme font d'ingressos[[QUOTE_END]]En l'edició catalana de l'Enquesta Europea de Valors del 2009 (coordinada per Javier Elzo i Àngel Castiñeira i publicada per Barcino el 2011), el professor d'Esade Carlos Obeso explicava que, tot i que el treball continuava sent un aspecte central en la vida dels catalans, la tendència és que cada cop ho sigui menys. Els valors emergents estan avui íntimament relacionats amb l'oci: els parcs temàtics són els temples del culte a l'emoció. En tot cas, l'oci –i aquí entrem en el nucli de la paradoxa– crea molts llocs de treball. La principal indústria del país ja no té res a veure amb la fabricació de cotxes o la transformació dels cereals en productes alimentaris, sinó amb el turisme. El dret a la mandra –ni que sigui una mandra limitada de quinze dies, o de cap de setmana– constitueix, doncs, una enorme font d'ingressos. ¿Sortirem de l'any 2020 sent més mandrosos que abans? Quin efecte haurà tingut el confinament total o parcial en la manera com avui considerem el treball? ¿La pandèmia ha servit per desmitificar la presencialitat laboral en sectors on sovint és supèrflua? És difícil esbrinar-ho. En tot cas, hi ha indicis més o menys raonables que algunes coses canviaran –de fet, ja han canviat– en relació amb la normalització del teletreball. Això no significa un aprofundiment en la mandra sinó més aviat una inèrcia que pot acabar generant una rasa profunda que separarà els treballadors presencials dels qui fan la seva feina a casa. ¿Hi sortirà guanyant l'empresari, l'assalariat, tots plegats, ningú? ¿La situació forçarà una racionalització horària que acabi amb l'absurda jornada partida amb dues o tres hores per dinar i vint minutets de becaina, desconeguda al món civilitzat? Ja ho veurem. El que sí que resulta previsible quan la situació estigui més o menys sota control és una pulsió cap a l'oci i el consum. Fa tot just un segle va passar això. Després de la Primera Guerra Mundial i de la pandèmia de grip que va fer passar avall 50 milions de persones, la gent tenia ganes de ballar el xarleston. El ballen les vídues amb els mutilats, deien per ridiculitzar-lo. El xarleston va ser el símbol d'un consum desaforat barrejat amb l'especulació borsària i amb un cert ambient de relaxació que feia paret amb la mandra. Després, com tothom sap, va arribar la tardor del 1929: quina garrotada!Suposo que no soc l'únic que darrerament ha sentit coses com "Quan acabi tot això farem el viatge de la nostra vida", "Quan acabi tot això ens fotrem tres mariscades seguides al millor restaurant de no-sé-on", etc. Em sembla que no parlen per parlar: després d'aquests mesos tristos el personal té ganes de viure la vida. Tot plegat farà augmentar el consum i, previsiblement, també l'endeutament privat. Potser no cal dramatitzar-ne les conseqüències: després d'aquest cicle en vindrà un altre. I després un altre més. I narinant. Tot i això, serà interessant de comprovar si es produeix o no una repetició simètrica d'errades, i més encara quan parlem d'una xifra tan rodona com són cent anys. El nou equivalent del xarleston és encara un misteri, però alguna cosa sortirà. Hi ha una musiqueta cada cop més afectada i melindrosa que no atribueix la pandèmia a l'expansió d'un virus sinó a la perfídia humana, que segurament també va ser la responsable de l'extinció dels dinosaures. És una cançoneta enganxosa, aquesta. Agrada. Potser és la que escoltarem en un local chill-out després de la mariscada en comptes de ballar el xarleston, que no és gaire recomanable durant la digestió.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

El retorn del xarleston

Colas más largas en los comedores sociales: “Antes salíamos con la bolsa más llena”

Els fans de 'Star Wars' mantenen viva la Força (amb el permís de Disney)

Pfizer limita els lliuraments de vacunes a Europa des de la setmana vinent

La 'socialité' xinesa Lili Luo se suïcida amb el seu fill de cinc mesos

Controversy over Colau's family getaway to La Garrotxa on Epiphany