Les festes de l’agost
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLa dita catalana “fer el seu agost”, em sembla de les més vives i més justes. Quan diem parlant del qui sigui, “Fulano va fer-hi el seu agost”, suposo que volem dir: “Fulano va guanyar tant i tant per passar un mes d’agost ben regalat”. [...] I em penso que la meva interpretació és justa, perquè una de les coses més tristes del món és haver de treballar en el mes d’agost, i no poder, si més no, fugir uns quants dies de la feina i fondre’s en una existència idíl·lica i despreocupada. En una paraula, el mes d’agost és el mes de la mandra i del repòs, i aquestes dues coses seran sempre la il·lusió dels pobres que han de treballar. Però com que sense fer res sembla que no es pot viure, els homes s’han empescat els divertiments i les festes, que són un sistema de fer alguna cosa dintre de l’oci. I una de les invencions més fortes és la de les festes majors, que la majoria s’escauen al mes d’agost, i s’acostuma a triar per celebrar-les el dia de l’Assumpció de la Mare de Déu. Aquest dia és el dia capital de les fórmules culinàries, els sermons historiats, les músiques estridents i les suades integrals. La nostra terra s’entendreix en una tremolor dionisíaca, que li corre de cap a peus, s’oblida de tot, per vestir-se de cascavells i platerets, d’oques escorxades i de rialles de mosses de quinze anys. Abans les festes majors del nostre país tenien olor de conill i de tartana; ara fan un tuf intens de benzina. Els motors d’explosió han guanyat de mà les cavalleries damunt d’aquestes carreteres plenes de pols i de calor abandonades de la mà de Déu. El “Ford” i l’automòbil són els reis traginant la gent d’un cantó a l’altre, i aquests fòtils encara que siguin més pràctics han despintat una mica o un bon tros els colors típics de les festes majors catalanes. El plat fort de les festes és el ball: els pobles de l’Empordà acostumen a llogar una cobla i aleshores el ball té dos aspectes: les sardanes i el ball que en diuen de “societat”. A les viles de la costa les sardanes de la festa major són de les poques coses emocionants de debò que ens resten en aquest món de misèries. No fa gaires dies que he sentit des d’un llagut el Per tu ploro d’En Pep Ventura, [...] i si no vaig plorar de debò fou perquè ja sóc una mica massa gran i no m’escau plorar com les criatures. El ball de “societat” va a càrrec de la mateixa cobla i resulta una mena de música que no s’assembla a res del que ara corre pel món; dóna la sensació d’una música ressuscitada, els balls més moderns, els “fox-trots” o els “tangos” més poca-soltes, tenen una mena de gravetat grotesca de l’època dels federals de tota la vida. [...] No sé si és que un té les orelles tan acostumades als “jazz-bands” que aquestes cobles esbufegant balls i americanes ens semblen una cosa sòlida i nutritiva com la vedella amb pèsols, quan els pèsols i la vedella són de debò. [...]
