Final de Copa amb toc de queda
El futbol sense públic és com el menjar sense sal, i si parlem d’una final, encara és més trist. Per a la final d’aquesta nit no hi ha hagut ni caravana d’aficionats, ni hi haurà la policia impedint entrar al camp amb una samarreta groga perquè el delegat governatiu de la democràcia plena ho hagi prohibit. Tampoc sentirem la batalla acústica entre els altaveus per on sona un himne nacional pujat de decibels i seixanta mil aficionats opinant a ple pulmó. I per fer-ho tot encara més estrany, un dels dos equips ja va jugar la final de la mateixa competició però corresponent a l’any passat fa només quinze dies, i com que la va perdre contra el seu gran rival, jugarà amb la urgència de compensar el disgust a l’afició absent. L’altre equip comença a sortir, a poc a poc, d’una època igualment trista i estranya provocada per incapacitat pròpia. Els veurem tots dos a casa, limitats per les bombolles de convivència i el toc de queda en cas de victòria. I malgrat tot, a dos quarts de deu, visca el Barça!
Antoni Bassas és periodista.
