12/03/2016

El final de la pel·lícula

4 min
El final de la pel·lícula

Crisi i immigració són paraules de suma explosiva. La complexa gestió de les onades migratòries ha sigut determinant en la construcció de la història i no és cap casualitat que la immigració sigui el tema estrella de Donald Trump, amb el seu ego hipertròfic primitiu, i sigui al mateix temps el pitjor maldecap de la cancellera alemanya. També el malson de molts ciutadans europeus que veiem com ens traeix Europa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Angela Merkel afronta avui el primer test polític a l’estratègia d’obrir les fronteres que va adoptar l’any passat. Els cristianodemòcrates tenen dificultats en les enquestes dels estats federals on se celebren eleccions, perquè part de l’electorat ha marxat cap a la ultradreta d’Alternativa per a Alemanya, que compta amb un 10% d’intenció de vot a Baden-Württemberg i Renània-Palatinat, on els líders locals es distancien de Merkel en la política d’immigració, i un 19% a Saxònia-Anhalt, on l’extrema dreta se situa per davant dels socialdemòcrates.

Coincidint sospitosament amb la proximitat electoral, la cancellera alemanya s’ha desdit de la seva valenta posició inicial en l’estratègia d’acollida de refugiats sirians i ha permès un acord vergonyós. La Unió Europea ha deixat córrer el pla inicial liderat per la cancellera per fer front a la crisi de manera comunitària i mitjançant el repartiment de quotes entre els països membres de la Unió. Pocs dies abans del test electoral, els Vint-i-vuit firmaven dilluns passat un acord amb un soci útil i destacable per la seva falta d’escrúpols, Turquia. L’acord diu que qualsevol immigrant que arribi a les illes gregues després del perillós viatge per l’Egeu serà traslladat (l’eufemisme oficial europeu no permet deportat ) de nou a Turquia, on serà apuntat al final de la llista dels demandants d’asil. La pressió sobre Ankara, que en els últims cinc anys ha rebut 2,7 milions de refugiats desplaçats per la guerra siriana, es reduirà amb el compromís d’acceptar un demandant d’asil que compleixi els requisits legals per cada refugiat retornat a Turquia. El primer ministre turc obté, a canvi de no exportar el problema, uns 7.000 milions d’euros en tres anys i una política més flexible de visats per als seus ciutadans.

L’acord que manté els refugiats lluny de la rica i decadent Unió Europea tindrà dificultats. D’execució, perquè caldrà veure com es traslladen els refugiats i si la nostra consciència suporta camions o trens plens de nens com els nostres l’alternativa dels quals és tornar a un país en guerra. També tindrà problemes legals perquè contravé el dret humanitari, la Convenció de Ginebra i protocols de les Nacions Unides, i perquè retorça els principis fundacionals que han inspirat els millors moments de la construcció de la UE.

Des que els governs xenòfobs del centre d’Europa van tancar la ruta dels Balcans, els socis pretesament forts, Alemanya, França i el Regne Unit, han tingut fàcil deixar de resistir-se i doblegar-se als radicals de dreta dels seus propis països. En el cas d’Espanya, la desorientació i la falta de criteri sembla l’actitud natural.

Les onades d’immigrants en temps de crisi exciten amb facilitat les baixes passions polítiques d’aquells que estan disposats a fer drecera amb els populismes.

El conjunt d’Europa necessita afrontar la realitat. La sortida bonista, sovint defensada pels que disfruten d’una posició de privilegi que no fricciona amb els nouvinguts, és inútil perquè és ingènua. Però deixar el problema a les portes d’Europa és només cinisme i covardia. ¿El Canadà no ha aconseguit acollir 25.000 refugiats en tres mesos negociant amb Jordània, Líbia i Turquia?

Merkel és la protagonista principal de l’Europa impotent. De la seva valentia en l’acollida dels refugiats en depèn que Europa es continuï reconeixent en els millors valors. Els de la inclusió, els de la construcció d’una societat diversa i amb una xarxa social que garanteix els drets bàsics als seus ciutadans. De la millor Alemanya en depèn la millor Europa.

També en depèn econòmicament, i així l’hi ha dit aquesta setmana Mario Draghi. La política monetària per evitar una nova recessió a Europa ha arribat més enllà del que molts esperaven. Més important que la compra massiva de deute públic i corporatiu i del préstec als bancs al 0% és que el BCE pagarà als bancs per finançar les operacions a llarg termini que donin crèdit i compensarà així el mal que el diner barat pot fer als balanços bancaris. Però la política monetària està al límit i el que sanaria l’economia serien decisions de política fiscal concertada. Quines? Mesures estructurals destinades a millorar la productivitat a llarg termini. Canalitzar recursos a despesa productiva. Ja sigui inversions en programes útils i avaluats amb el càlcul cost-benefici, ja siguin polítiques destinades a la millora del mercat laboral: polítiques educatives, de recerca i desenvolupament integrades a les empreses, mobilització de recursos que vagin a sectors emergents compensant els perdedors potencials per evitar que es despengin i que bloquegin les iniciatives de canvi. Però l’obsessió per l’ortodòxia i el dèficit de Merkel pot acabar d’ofegar Europa.

Tenim una economia àtona -en el millor dels casos- amb una crisi de refugiats que afecta milers de persones que malviuen amarades de pluja en camps de refugiats a les portes d’Europa. Sabem com s’acaba la pel·lícula de la crisi i la immigració. Som a temps de canviar el final.

stats