FORA DEL JOC

La final que fa vessar el got

Feia dies que tenia raons per escriure un article sobre handbol. Sempre m’ha semblat un esport que té uns valors increïbles i que no disposa de la visibilitat, ni la notorietat que es mereix. N’admiro la noblesa dels jugadors i el respecte que professen als àrbitres.

Els contactes físics són iguals o superiors al rugbi. Pocs cops hi ha picabaralles, simulacions de caigudes o lesions teatralitzades. ¿Us podeu imaginar un nivell d’intensitat i contacte similar en el futbol? Jo no. A l’elit estatal l’handbol és semiprofessional: amb jugadors que s’hi dediquen a mitja jornada, clubs arruïnats i una competició que ha perdut el prestigi que tenia.

Podia haver escrit un primer article davant de l’allau de crítiques a Xavi Pascual, entrenador del Barça Lassa, perquè s’havia acabat una ratxa indescriptible de victòries, que posava de manifest el diferencial econòmic del Barça respecte als altres competidors. No hi estic gens d’acord. Crec que el tècnic blaugrana és un exemple en molts aspectes. En lloc de criticar la finalització del cicle, es podria haver lloat la seva trajectòria. Guanyar és tan difícil com monòton quan es fa regularment.

Vaig tenir una segona oportunitat amb la marxa de Viran Morros del club blaugrana. Respecte modèlic en tots els sentits per a les dues parts, tot i la dificultat del cas. Espero que li diguem adeu organitzant un esdeveniment a l’altura dels que s’han fet per a Javier Mascherano o Nikola Karabatic. El defensor és un exemple de professionalitat i amor al club.

Però la tercera ha sigut la bona i m’ha servit per no deixar al tinter -meravellosa expressió en desús- les dues anteriors. La final de la selecció espanyola al Campionat d’Europa, sempre estructurada des dels pilars de l’handbol català i el blaugrana, és un fet, esportivament parlant, gegantí. Deixar pel camí Alemanya i França, països en què aquest esport és professional i gaudeix d’una estructura competitiva, econòmica, organitzativa i federativa a anys llum de la nostra, és un fet molt lloable. Fer-ho amb una selecció renovada, segurament sense el físic, ni les opcions en atac d’altres potències, ho fa encara més important.

Deixar a casa Víctor Tomàs -el Xavi de l’handbol- sense crisis mediàtiques, també. Gràcies, Víctor. No hi ha una gestió encomiable dels esports en què som i podem seguir sent potències mundials. Solament els bojos, els idealistes i l’esport base aconsegueixen tirar-los endavant amb més patiment i heroïcitat que cap altra cosa. Diumenge no van faltar autoritats per sortir a les fotografies, com sempre passa quan arriben les medalles i els podis. Molta façana i poc trast.

Més continguts de