Opinió 12/09/2014

Finalment, el debat sobre el model turístic (1)

3 min
Finalment, el debat sobre el model turístic (1)

La crisi de la Barceloneta ha obert, finalment, el debat sobre la manera com estem gestionant el creixement del turisme a la ciutat de Barcelona, allò que sintèticament anomenem model turístic. Ja era hora, perquè el que resulta increïble és que una transformació tan radical de la ciutat es produeixi sense el corresponent debat ciutadà.

Ara bé, perquè el diàleg sigui fructífer cal un mínim acord sobre quin problema es tracta de resoldre, i em temo que, en el cas que ens ocupa, la distància que separa els punts de vista de la ciutadania que es considera víctima de la política turística i dels que en són responsables materials o intel·lectuals és enorme. Escoltem per començar els qui la qüestionen i després els qui la defensen. El president de la Federació de Veïns de Barcelona, Lluís Rabell, manifestava a l’ARA (30-8-14) que “no es tracta d’un moviment en contra del turista ni del turisme, sinó en contra del model turístic que s’està desenvolupant a la capital catalana, [el qual] està dictat pels grans lobis hotelers”; i el FAD publicava a La Vanguardia (8-9-14) que “el que realment fa falta és la revisió urgent i en profunditat del model [turístic] que fomenten i promocionen les [...] autoritats”. Les autoritats, però, no semblen estar per la feina, com posen de manifest, per exemple, la directora general de Turisme de la Generalitat, Marian Muro, sentenciant que “tenim un model [turístic] molt bo” (ARA, 7-9-14), i un dels seus més actius defensors, J.A. Donaire, de la Universitat de Girona, manifestant: “No sé ben bé què es vol dir quan es parla d’error del «model turístic»” (ARA, 1-9-14; les cometes són seves). Aparentment, moltes ganes de parlar per una banda i poques d’escoltar per l’altra.

El que em proposo en aquest i en un article posterior és aportar elements que facilitin aquest diàleg que amenaça de ser de sords.

La meva opinió és que la pretensió de revisar el model turístic és legítima, i que el fet que molts polítics i acadèmics sentenciïn que és òptim sense aportar dades que sustentin aquesta pretensió, com fan Muro i Donaire, és inacceptable.

Ara bé, abans de debatre sobre el model és important desbrossar el terreny d’un problema que no deixa de ser col·lateral però que ha estat el desencadenant de la crisi de la Barceloneta, el de l’incivisme.

Que en aquell barri, com en molts altres llocs, hi ha un problema d’incivisme tolerat per les autoritats és una opinió compartida per ambdues parts. Així, per exemple, i parlant de la Barceloneta, el tercer tinent d’alcalde, Antoni Vives, ha declarat que “fa falta més autoritat” i Marian Muro afirmava, en l’entrevista abans esmentada, que “s’ha de ser inflexible per mitjà de multes al primer acte incívic”.

És cert que, en principi, hem d’esperar més respecte de l’espai públic per part d’una persona que consideri la ciutat com a seva que per part d’un passavolant, però això no significa que tot l’incivisme que patim sigui a causa del turisme. Així, per exemple, des de fa mesos els veïns del número 208 del carrer Rosselló mantenen penjades dels balcons pancartes al·lusives a les molèsties que els produeix el fet que als baixos hi estigui ubicada una coneguda discoteca els clients de la qual, que no deuen ser pas majoritàriament turistes, sembla que els impedeixen dormir de la mateixa manera que els turistes de la Barceloneta no deixen dormir els veïns d’allà. Per altra banda, tampoc no tenim motius per pensar que seran més incívics els turistes que s’allotgin en pisos il·legals que els que ho facin en un altre lloc.

Així doncs, el primer que cal aclarir és per què les autoritats municipals han estat i són tan reticents a actuar contra l’incivisme que s’origina al voltant d’un local de lleure, sigui a la Barceloneta o a Rosselló 208, per què han hagut d’esperar a veure amenaçada la “marca Barcelona” per començar a actuar a la Barceloneta i per què en aquest cas semblen centrar-se en el tancament dels pisos il·legals. El poble és malpensat, i sempre ha dit que la resposta a la primera pregunta està relacionada amb el fet que els locals de lleure estan en condicions òptimes per comprar voluntats perquè els seus ingressos són opacs fiscalment i dirà que, pel que fa a la segona i a la tercera, la reacció no es dóna per satisfer els veïns, sinó perquè l’exigeix “el lobi hoteler”, a qui perjudica que s’associï Barcelona amb el turisme de borratxera i que proliferin els pisos turístics. Si volem gestionar eficientment el turisme, és crucial que el comportament de l’Ajuntament no doni peu a aquestes interpretacions.

stats