La força ètica i educativa de tres pel·lícules

L’educació ens farà lliures. Per si sola no pot canviar la societat, però sense una bona educació el canvi és impossible

En pocs dies he vist tres pel·lícules sobre infància i educació. Tres bones pel·lícules. A la primera, Captain Fantastic (EUA, 2016), un pare, el Ben, intenta educar els seus fills en un bosc remot del nord-est dels Estats Units, al marge de la societat, en un ambient d’alta exigència intel·lectual i física, amb un rebuig absolut de la societat de consum capitalista. En la segona, basada en fets reals, El professor de violí (Brasil, 2015), un jove violinista, el Laertes, després de quedar fora d’una prestigiosa orquestra, comença a fer classes de música a adolescents d’una escola pública d’Heliópolis, una favela deprimida de São Paulo, en un entorn de violència. I en la tercera, acabada d’estrenar a Netflix i també basada en una història real, El niño que domó el viento (EUA, 2019), en William és un nen d’una modesta família en un poblat de Malaui castigat per la sequera. Han aconseguit que ell vagi a l’escola, però aviat tenen dificultats per seguir-li pagant els estudis. Malgrat tot, en William no vol deixar d’anar-hi perquè creu que allà pot aprendre a construir un molí de vent amb el qual treure aigua d’un pou i fer sortir així els seus del pou de la misèria.

Què tenen en comú, aquestes tres pel·lícules? Que relaten tres dures realitats al marge, o en contra, del sistema econòmic de capitalisme globalitzat, i que trenquen els esquemes educatius convencionals. Són tres experiències extremes que ens ajuden a obrir els ulls sobre les contradiccions del món en què intentem educar els nostres fills, i sobre les contradiccions de la manera com els eduquem.

¿És possible al Primer Món viure i créixer fora de l’educació reglada i de la pressió consumista? El Ben encarnat per Viggo Mortensen gairebé se’n surt, com si fos un Thoreau modern, amb la combinació de vida natural al bosc (Walden) i resistència individual (desobediència civil) contra un món injust. Però més que Thoreau, el seu referent explícit és Noam Chomsky, a qui Ben santifica. ¿És possible al Segon Món sortir de la marginació? El violinista Laertes -no deu ser casual que dugui el nom d’un personatge mitològic que rejoveneix per ajudar el seu fill a lluitar- es troba sense voler, i d’entrada sense creure-hi gaire, ajudant uns joves que estan abocats al fracàs i la misèria. I com el Ben de Mortensen, també gairebé se’n surt. ¿És possible sortir de la misèria del Tercer Món des d’un poblet enmig del no res? Contra tot pronòstic, en William ho aconsegueix, no sense haver-se d’enfrontar als professors i els pares, i haver-se de guanyar la confiança dels amics.

L’educació ens farà lliures. Per si sola no pot canviar la societat, però sense una bona educació el canvi és impossible. Ara bé, no hi ha una única bona manera d’educar: cada context, cada moment, cada persona poden donar peu a maneres diverses. Avui es parla molt d’innovació, i a Catalunya vivim una primavera educativa, sí. Però fora bo no fiar-ho tot a una única solució màgica. És raonable deixar sempre un espai a la dissidència, fora bo que el model que sortís d’aquesta renovació no ho volgués reglar tot ni controlar tot. Hi ha d’haver marge per als Ben (que honestament, i radicalment, només respon a la seva ètica personal), els Laertes (capaç de pactar amb el diable per aconseguir el seu fi) i els William (que se salta les normes i l’autoritat paterna).

Com em deia la mestra Coral Regí després de veure El professor de violí en una sessió organitzada per Òmnium de Gràcia, és l’actitud ètica el que dona força a qualsevol mestre, i en realitat a qualsevol persona. No es tracta de tenir només professors o pares o alumnes heroics, dotats d’un compromís a prova de bomba. També cal lluitar per millorar les condicions estructurals, el sistema. Però com veiem en aquestes pel·lícules, l’individu compta. Mai podrem ni hem de deixar de comptar amb la potència ètica de cada persona, una a una.

Més continguts de