De la forca a la teleporqueria
La fascinació pel crim ve de molt lluny; no en va, a l'Edat Mitjana les execucions públiques eren una autèntica diversió. Com a espectacle, la mort provocava passions en un públic molt ampli -nens inclosos- que acudia al que era un dels entreteniments més populars. En el seu llibre L'espectacle de la pena de mort (La Campana, 2007), Joan de Déu Domènech proposa un conjunt d'itineraris pel passat més obscur de Barcelona. S'hi reflecteixen els carrers on en el seu dia es van aixecar picotes, rodes de la mort, forques, garrots, fogueres, cadafals i tot tipus d'estris de tortura per delectar el públic de l'època. El criminòleg alemany Hans von Hentig va ser dels primers a desmuntar el tòpic que les execucions públiques s'eliminessin per raons humanitàries. En un llibre del 1955 explica que a l'Edat Mitjana "eren tants, els condemnats, i tan miserables, que no hi havia ni temps ni materials suficients per penjar-los a tots". De manera que explica que les execucions públiques es van acabar més per qüestions logístiques i d'organització. Trista reflexió, la seva...
En versió contemporània tenim l'anomenada teleporqueria o els judicis paral·lels, que, segons alguns experts, van tenir el seu punt de partida la nit del 28 de gener del 1993 amb el programa De tú a tú d'Antena 3, presentat per Nieves Herrero, sobre el cas de les nenes d'Alcàsser. Imagino que es podrien trobar precedents anteriors, però el cert és que des d'aleshores aquest tipus de programes no van sinó augmentar, alhora que es posava cada vegada més en relleu la seva dubtosa qualitat professional, més enllà d'una ètica més que discutible. He de reconèixer que personalment tinc una especial aversió a aquest tipus de programes, ja que treuen el pitjor de nosaltres mateixos, busquen sempre el defecte de l'altre, porten les persones al seu límit emocional i abusen de les seves debilitats emocionals, racionals o cognitives. Malgrat tot, no es pot negar l'èxit que tenen.
Però el crim té l'altra cara de la moneda: la professional, la científica, aquella que és capaç d'explicar l'etiologia de la conducta humana i del delicte, així com de les formes de control social i la situació de les víctimes. Parlo, naturalment, de la criminologia.
No és casualitat que una disciplina com aquesta estigués tan poc desenvolupada a Espanya, cosa que també va passar en altres països que havien viscut durant anys sota dictadures totalitàries. Crim i càstig hauria de ser alguna cosa més que el títol de la novel·la russa de Fiódor Dostoievski. La criminologia és una ciència que tan sols s'ha pogut desenvolupar en països democràtics, en llocs on es respecten l'estat de dret i el principi de legalitat, en sistemes en què l'eficàcia, la transparència i l'accés a la informació són una realitat i no tan sols una ficció jurídica.
A casa nostra, els estudis universitaris de criminologia no es van regular fins al juliol del 2003. Si bé és cert que hi ha alguns antecedents, no es va considerar com una llicenciatura universitària fins aleshores. Amb la reconversió a Bolonya el 2008, es va generalitzar un grau en criminologia i avui s'imparteix en bona part de les universitats del país. Però com és lògic, i a causa del poc temps transcorregut des de la seva implantació, la funció professional del criminòleg encara està molt poc desenvolupada.
Al Canadà, per exemple, tant els membres de les forces de seguretat com els funcionaris de presons tenen estudis en criminologia perquè es consideren indispensables per al bon desenvolupament de les seves funcions. En aquest sentit, no ens ha d'estranyar que hagi estat precisament un professor de criminologia de la Universitat del País Basc, el Dr. Francisco Etxebarria, metge especialista en medicina legal i forense i especialista en antropologia i biologia forense, el que hagi donat un gir a la investigació de la desaparició dels nens Ruth i José Bretón. Etxebarria va afirmar que en la foguera hi havia restes de com a mínim dos menors i fins i tot en va precisar les edats: d'entre dos i sis anys. De fet, aquest professional considera que en qualsevol investigació difícil cal retornar sempre a les fonts originals i revisar-ne les dades obtingudes.
No podem negar que la nostra és una societat violenta. En conseqüència, si bé la ciència ha avançat en molts àmbits de la nostra vida i l'ha feta més segura, crec que en l'àmbit del crim, especialment en el més violent, no hem estat capaços de fer aquest salt científic. En el camp de la medicina, per exemple, s'han produït grans avenços però ningú no parla d'eliminar la mort sinó més aviat d'allargar la vida i procurar viure-la en les millors condicions possibles.
Aquesta realitat, però, és ben diferent quan parlem de criminologia. D'una banda pretenem eliminar el crim, o bé fem servir expressions com tolerància zero , com si això fos possible. Cal treballar, com fa la medicina, sobre les causes per poder prevenir determinades conductes. Cal tractar de manera eficaç cada cas que es produeix i, sobretot, establir els mecanismes de control social adequats sense oblidar -i no en darrer lloc, per descomptat- l'atenció a les víctimes. Segurament no serà possible eliminar la violència, però sí reduir-la.
De la mateixa manera que en altres camps de la vida -salut, dret, educació- acceptem sense cap dubte la necessitat que se n'ocupin especialistes, en el cas de la delinqüència, i particularment de la delinqüència violenta, continua havent-hi un desconeixement molt profund. Són temes d'una gran alarma social, com el dels menors ja esmentats o el de l'excarceració de Iosu Uribetxeberria Bolinaga, l'etarra condemnat pel segrest del funcionari de presons José Antonio Ortega Lara que pateix un càncer amb metàstasi. Seria important que no ens deixéssim portar únicament pels sentiments i les passions i escoltéssim també els professionals.
