El fracàs de la doctrina Carod
Carod-Rovira ha fet una important aportació doctrinal al moviment independentista, que necessitava posar al dia les formulacions, però el va incardinar en una estratègia discutible. I, com que els partits són lideratges i estratègies, les urnes li han posat a Esquerra un zero en conducta. I el senyor Carod ha arreplegat les carpetes i se n'ha anat. És hora, per tant, de fer balanç, i Esquerra ha d'acceptar de bon grat que hi fiquem cullerada aquells que, sense ser-ne militants, som part de la construcció del moviment independentista. Com ara servidora. Voldria explicar per què em sembla que ha fallat l'estratègia d'Esquerra. Simplifiquem: ERC es va posar com a objectiu ser el partit hegemònic del país a través d'una doble operació. D'una banda, reemplaçar el PSC a l'esquerra; de l'altra, a la dreta arraconar CiU a la mínima expressió. L'instrument per aconseguir-ho era ser un partit de govern. Que, a sobre, tenia la clau per fer i desfer governs.
El primer tripartit va obrir, a tothom que no fos convergent, una excel·lent expectativa. Calia el canvi: el projecte de CiU s'havia fos, els règims eterns són dolents, el país estava estancat i volíem aire fresc. La sacsejada, a més a més, portava implícit l'eixamplament de l'horitzó: el nou Estatut. La coherència era, doncs, impecable i vam aplaudir; que després grinyolessin els engranatges ja és una qüestió de caràcters, i no és moment de fer llenya de l'arbre caigut. El segon tripartit, però, va ser tota una altra cosa: es va construir sobre les pelleringues de l'Estatut, la traïció de José Luis Rodríguez Zapatero i el cadàver de Pasqual Maragall. I es va muntar sobre la promesa de José Montilla de dedicar els anys futurs a la gestió, oblidant el conflicte amb Espanya: girem full, fets i no paraules. Una Espanya que acabava d'ensenyar la cara més lletja i que es reservava a la faixa el roc del Tribunal Constitucional. Ja era més difícil d'explicar aquesta opció des de la perspectiva de l'horitzó independentista.
Perquè van passar dues coses. L'una, que Esquerra va donar l'hegemonia del poder polític català -més poder del que avui té CiU!- a un partit que s'havia ensenyat reticent (i actiu) davant l'Estatut i que, descaradament, declara que el seu objectiu és impedir que Catalunya sigui algun dia independent. És a dir, ERC estava consolidant, com mai abans, l'opció contrària al que els seus votants volien. En segon lloc, va admetre que tocava potenciar el debat entre esquerra i dreta (per "liquidar" CiU) i, per tant, es va posar a competir amb el PSC en el seu terreny ideològic per disputar-li l'electorat. Esquerra va deixar de parlar de llibertat, de país, d'identitat, per dedicar-se a la sonsònia de la política social. Va ser l'eix del discurs, la definició del seu patriotisme. Però en aquest terreny, el PSC és molt difícil de batre, perquè hi té els dits pelats. I per una altra raó: l'electorat socialista no hi troba a faltar res, en aquest discurs; el seu país és tàcit, és el projecte espanyol.
A l'electorat d'Esquerra sí que li faltava un país. Però la doctrina Carod pretenia canviar d'electorat, cosa que, en política, acostuma a ser un suïcidi. En la macroanàlisi Valors tous en temps durs , dirigida per Javier Elzo i Àngel Castiñeira, entre moltes altres coses s'analitza l'imaginari hispanocèntric o catalanocèntric dels catalans i resulta que, en el tripartit, col·lisionaven dos mons oposats. Però ERC volia canviar de món. El discurs del patriotisme cívic nega, com a element d'aglutinació, la pròpia identitat, la identitat social dels catalans, quan resulta que la identitat és un factor preuat arreu; que aquí se'l miri de mal ull és una inducció de l'espanyolisme, que vol diluir-la, precisament; que vol que la deixem de banda. La identitat, en les societats complexes, és una proposta d'integració en un projecte de convivència. És cert que no és un factor necessari per ser català; un es pot considerar català-ciutadà des de diferents identitats i adscripcions. Però la identitat continua sent el factor vertebrador. Aquest país reacciona més i millor a un atac a la llengua -o als símbols- que no pas a l'espoli fiscal. Els sentiments, les emocions, en política també hi juguen. I en països d'existència disputada, encara més.
Carod va definir molt bé el projecte polític, capaç de ser compartit per tothom, però va menystenir el mainstream de la catalanitat, format per gent d'arreu que és gent d'arrel i que té, com m'agrada de dir, emoció catalana. La doctrina Carod va fixar com a alçada límit el mínim comú denominador diguem-ne metropolità, perquè aquí competia amb el PSC per fer-lo fora de casa. Aquest va ser l'error: va perdre els bous davant els socialistes i les esquelles a mans dels convergents. Hauria estat més intel·ligent, més integrador i més reeixit que Esquerra s'hagués plantejat el que Catalunya necessita per sortir-se'n: la construcció d'una majoria social per la independència, una majoria que sigui suma, si convé, de més d'una sigla i de més d'un lideratge. Sense menystenir, senyor Carod, la política social, que també compta.
