20/12/2014

La fràgil psicologia del cranc

3 min

Hi havia una vegada un cranc de mar que, indignat per ser catalogat com un crustaci, clamava contra la ciència: “Sóc jo, us ho dic, jo i només jo!” Qui ens narra aquesta història és William James (1864-1869), un filòsof entestat a tornar a néixer.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A Les varietats de l’experiència religiosa, James divideix els homes en dos grups, segons hagin nascut una o dues vegades. Els primers, no senten cap necessitat de renéixer perquè tot ho troben bé. No tocarien ni una coma del món. Els segons, ben al contrari, no entenen el sentit de tot plegat i sospiten que el món pateix un greu error de disseny. Els primers mai no van ser expulsats del paradís i semblen biològicament programats per ser feliços. Els segons pateixen el pecat original de la malenconia i saben que no hi ha viatge de tornada al paradís. Poden viatjar en el mateix seient del metro, però són al·lògens els uns per als altres. Qui vulgui recuperar el paradís perdut, diu James, ha de tornar a néixer.

Walt Whitman seria el representant dels primers. Va ser, sens dubte, un home extraordinari. Mai parlava malament de ningú. No es queixava ni dels mosquits. Acceptava amb complaença les lleis de la naturalesa i les seves conseqüències (la malaltia, la deformitat, la mort...). Mai es va plànyer ni del temps, ni d’un dolor. Mai ningú el va veure enutjat o esporuguit.

Homes així existeixen, però no sabem com fer nostra la seva vida. A la majoria dels mortals no solament ens costa sentir la simfonia al món, sinó que de vegades sospitem amb un cert sobresalt que les persones que ens envolten fan grans esforços per ballar al so d’una música que no senten. Els veiem i ens semblen uns actors dolents que, probablement, estant pensant el mateix de nosaltres. No ens sorprendria gaire que algú s’aixequés per dir-nos: “Sóc jo, us ho dic, jo i només jo!” Però probablement cap de nosaltres sap ben bé què vol dir ser “només jo”... encara que tots hem constatat que de vegades, fins i tot de manera inesperada, la felicitat ve a visitar-nos i per una estona ens fa sentir-nos en el món com a casa.

James considerava que els nascuts per segona vegada disposen d’una visió més acurada de les coses precisament perquè coneixen la seva fragilitat. Assegura que fins i tot poden arribar a ser més feliços que els altres... si són capaços d’apostar voluntàriament per la construcció de sentit en el món. Tolstoi és l’exemple que ens presenta.

Però Tolstoi mai no va aconseguir néixer una segona vegada. La prova és que, amb vuitanta dos anys, va abandonar una nit la seva dona i va pujar al primer tren que va poder agafar. En sentir-lo arrencar, va escriure: “Estic bé, estic bé. Sóc lliure”. Per què se’n va anar? Per la mateixa raó que ens n’anem tots, perquè volia tenir un present. Quatre dies després, la mort -“indigna de ser creguda”, com l’havia qualificat alguna vegada- va venir a marcar la fi del viatge a l’estació d’Astàpovo.

No és el mateix viure en el paradís que viure fugint. Aquest va ser el cas de Gauguin. Va arribar a Tahití decidit a néixer de nou. Des d’allà va remetre a Europa imatges versemblants del paradís. Algunes se situen entre les més seductores de l’art modern. Però eren falses, perquè el paradís feia anys que havia deixat d’existir. El viatge al jo està ple d’equívocs. De fet, Tahití va ser per a Gauguin una experiència decebedora. Hi havia estat més infeliç que a França. Però va fer tot el possible per amagar la realitat i convèncer el gran públic que havia viscut en pau amb ell mateix i amb el món. Sovint fa seu el vocabulari de les Les Rêveries du promeneur solitaire de Rousseau. Va acabar presoner del seu propi mite, creient que el seu jo autèntic habitava als seus quadres.

“Els meus desitjos estan a l’alçada dels meus plaers”, escriu Rousseau des del seu refugi del llac de Bienne, encenent la imaginació romàntica. El seu desig era dissoldre el seu jo en la contemplació extàtica dels núvols i viure “com si no tingués cap enemic”. Tot Thoreau està latent a Les Rêveries : “Les afinitats que sento amb les fulles agitades del vern i l’àlber em tallen gairebé l’alè”.

“Per què sortim?”, preguntava Mestre Eckhart. La resposta és sempre la mateixa: “Per trobar el camí a casa”. Algunes vegades necessitem allunyar-nos de tot el que és nostre per trobar-nos amb el que és més nostre.

Envoltat dels cims dels Alps, Amiel, que havia descobert que el paisatge és un estat de l’ànima, escrivia al seu Diari íntim : “Retorn a mi mateix. Quina benedicció!” En realitat els està dient als cingles: “Sóc jo, jo i només jo!”

stats