El català i l’ós Arturo
Les funeràries, els prostíbuls i els bars. Negocis immortals. No tanquen mai. Per això ara anem a un bar. Concretament és un cafè. Dos senyors s’injecten cafeïna. Obren els ulls. Senten una conversa. A la taula del costat. Fan punta a l’orella. No entenen res. En quin idioma parlen? Va, va, que tenim estudis. El del sistema neuronal vegetal més elevat diu: “No, inglés no es, alemán tampoco, ni italiano, parece francés, pero tampoco lo es. Y en el curso de mis meditaciones no puedo evitar que se me escape en voz alta un: «Claro, eso es esperanto». Mi amigo me mira con ojos asombrados y, dándose cuenta, me dice: «No, hombre, no; eso es catalán». Y se reía... Y en esa risa de mi amigo vi la despreocupación de toda España que no quiere cerciorarse de que ahí radica una importante parte del problema”. Sant Sebastià, 1937. Bocí de conversa publicada al diari falangista Unidad. Els catalans que fugien de la festa major revolucionària es trobaven el cafè amb llet de la fraternitat a la zona nacional: “En todos los cafés. En todos los restaurantes. En todas las tiendas. En todas las oficinas deberían colgarse carteles que digan: «Si eres español, habla español»”. Era el 1937, però també és el 2016. I serà el 2567. Muts i a la gàbia.
LA PROVA DEL CARBONI 14, o la del primer motlle de plexiglàs de la història, demostrarien científicament la no existència genètica a l’estat espanyol de l’aparell auditiu format per un conjunt d’òrgans la finalitat dels quals és la percepció dels sons. Un país sense orelles. Un país que no hi sent. Un país que no estima. També a Catalunya. La llengua pròpia s’està convertint en llengua impròpia. Som la propina lingüística del país. Au, tireu una moneda a l’ós que fa sons indesxifrables. Mireu. Hi ha gent que al·lucina pistatxos erectes per això que li ha passat a en Quimi Portet. Doncs això: un cambrer d’un vaixell de Baleària no el va entendre -o no va voler- quan li va demanar un cafè amb llet en català. On heu viscut durant tots aquests segles, criatures? El festival d’humiliacions que visc com a catalanoparlant des de la placenta de ma mare al meu propi país només el puc suportar amb dosis diàries de farigola per via intravenosa. Una de les coses més tristes de la meua vida és veure com a la meua padrina de 95 anys hi ha gent que no l’entén quan parla en català. Humiliant. Injust. Incomprensible. Ja no tenim llàgrimes per plorar. Aquest és el resum de tot. Vindrà la mort i durà el teu nom.
SÍ, HA MORT L’ARTURO. El darrer ós polar de l’Argentina. Diuen que era l’animal més trist del món. Aquesta setmana els argentins, i mig planeta, ploren al divan psicoanalític amb una sabata de tango a la boca. Snif, Snif. Qui ha matat l’Arturo? ¿Les pèssimes condicions del zoo? ¿L’Arturo no hauria hagut de viure lliurement en un xalet unifamiliar al bosc? Anys i panys de campanyes demanant la seva llibertat. S’hi van implicar Greenpeace i l’actriu Cher. I també el lobi de l’ós Iogui. Tots som Arturo. Descansi en pau. Però, Arturo, si vas a l’infern digues-li al dimoni que em venc l’ànima, i les artèries, i els budells... Tot. Que jo també vull que em reconeguin com a ós trist. Com a bèstia que vol llibertat. Arturo, has tingut més drets tu com a animal que jo com a catalanoparlant. Arturo, tot un país, tot el món, pendent de la teva tristesa de mate. Arturo, per tu tot ha estat amor. Arturo, aquí també ens morim. I ningú plora. Ni els que haurien de plorar sabent plorar en català. Ni els que no volen ni saben plorar en català. Arturo, som un error de la creació. Un ou trencat a la cuina de Déu. No hauríem d’existir. I, tanmateix, existim. Potser els que parlem català som una funerària, un prostíbul o un bar. Immortals. Però voldríem morir d’una vegada només per viure en pau i en català. I reencarnar-nos en tu, Arturo, que almenys et respecten i et ploren com un ésser humà.
