Dones que no tenen por de votar
Hi ha dos tipus de criatures terrenals. N’hi ha unes que ara us explicaran amb rialla salivera de tall de síndria estereotipada que l’1 d’octubre de 1931 la Constitució de la República Espanyola reconeixia el dret de vot a les dones (tot i que no van poder votar fins al 1933). Però no us explicaran mai, però mai de mai, ni que Kim Jong-un amenacés tot el planeta de cantar en un karaoke nuclear Suspiros de España, que abans les dones catalanes ja havien votat. Perquè les criatures mundanals es divideixen entre les que hi veuen i les que no hi volen veure. Aneu a l’oftalmòleg.
Ho veieu? El 2 d’agost de 1931 400.000 catalanes voten l’Estatut de Catalunya. Sí, aquell que el veu tot cristo: el 75% de catalans van a les urnes. I un 99% diuen que sí a l’Estatut... I Espanya fa turutut: l’Espanya republicana, federal, fraternal, animal... el mossega, el trinxa, l’espella com un conill que només surt pacíficament un diumenge a fer un vermut de felicitat endiumenjada. Però tornem al cau. Surten dones, senyores, senyoretes, damisel·les, femelles... I voten: il·legalment. No tenen dret de vot. No poden. Estan prohibides. Són il·lícites, il·legítimes, anticonstitucionals abans que s’aprovi la Constitució. Però voten. Munten un plebiscit paral·lel. A la catalana, un Ikea de la mobilització: nosaltres ens ho muntem tot. Perquè les vegin. Per dir: existim. No som un error del sistema. No som un número a qui xisclen: “Por ‘dona’ y ‘catalana’ no me viene nada”.
Perquè aquestes dones catalanes mai estan comptades. Sempre descomptades. No les heu vist. No us les han fet veure. Fins ara no han volgut que vegeu aquelles dames del 1931 català amb vestits de nit d’estiu a plena llum del dia, perles com trenes que arriben a les taules i barrets d’aventureres urbanes. A tocar de dones eternament endolades i de cabells embruixats i mirades congelades. Al costat de senyoretes supermones movent-se com una molla amb rialles de Peter Pan... Dones velles, granades, joves, altes, de replà, baixes, riques, mitjanes, pobres, d’asfalt, de llamborda, de terrós, d’interior, d’exterior... Organitzades en xarxa. Viralitzades pel boca-orella. Estructurades, constituïdes, ordenades... Dones, a “les ciutats, a les tinences d’alcaldia de districte, als pobles i a les viles, els ajuntaments tindran cura de les vostres signatures, i allí podreu dir, també, quina és la vostra voluntat, si signar en pro de l’Estatut o contra l’Estatut”. Totes se senten cridades. Al crit de: “Dones!” Presents, existents, visibles, però il·legals, anormals, invisibles. No estaven soles.
Ho veieu? Abans hi havia més dones. De veritat. Moltes. Però no les veieu. Mireu el 1893 la catalana Dolors Monserdà, fent-nos veure com emergeix “el plet social de la dona”, com defensa que s’ha de poder votar, com ens mostra que “ens trobem en un país que es fa el càrrec que els problemes deixen d’existir pel mer fet de no posar-hi atenció” i, per tant, “tota conquesta, sigui literària, científica, política o social, ocasiona treball en el que lluita per ella; i, en canvi, el sistema d’esperar-ho tot fet i mastegat estalvia en els pobles febles els maldecaps que porta l’estudi que condueix al progrés indefinit”. Parlem de la força del gerundi existencial: la continuïtat. L’energia que aprofita les generacions anteriors, les seves “ensenyances, desenrotllant, i no petrificant, les energies i les idees que ens van llegar, fent-les, en fi, aparèixer com a progenitores de gegants i no com a autores d’éssers raquítics i pobres d’esperit. No volen comprendre que un fruit és tan més estimat com més bones són les llavors que deixa”. Per això, voto envoltat de dues dones: la meua padrina Rosa, de 96 anys, i la meua filla Alexandra, a poques hores de sortir, perquè tothom les vegi. No tenen por.
