Els homes de blanc

Ara fa 80 anys del naixement del Regiment Pirinenc, un cos d’elit català durant la guerra que serveix de sismograma del conflicte

A les sis del matí del 19 de juliol de 1936 Joan Escudé s’aixeca. Pis silenciós. Soroll de bossa omplint-se. La muntanya al cap. El jove excursionista a punt. Camina cap a la porta. Sent: “Toc, toc, toc...” Espetecs llunyans. Puja al terrat de la casa del barri d’Hostafrancs. Cel proper: plaça Espanya plena de gent armada. I li surt de la boca ben oberta: “Mau-mau”. Marrameu, marrameu. Palplantat, congelat. Vestit d’excursionista que ja no farà cap més excursió de joventut.

EL JULIOL DE GUERRA molts excursionistes catalans comencen l’ascensió més difícil, complexa, letal. Amunt. Els veu, aleshores, el periodista Xavier Planetes: “Un contingent d’homes bregats contra les forces de la natura feren una crida a llurs afiliats, que hi respongueren entusiàsticament”. Primer cop de piolet. La idea sorgeix d’un grup de Sabadell. S’hi claven ràpidament tot de piolets de joves catalans: Centre Excursionista de Catalunya, Unió Excursionista de Catalunya, Minyons de Muntanya, Club Campalans, Casal Espartacus, el CADCI, Joventut Catalana, Ateneu Enciclopèdic, Amics del Sol, Grup Rafael de Casanova, Palestra, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, Estat Català... Excursionistes, escaladors, esquiadors... “Tota la Catalunya esportiva estava representada als rengles pirinencs”. L’agost del 1936 apareixen uns homes de blanc. S’enfilen al servei del seu país. A dalt de tot. Lluiten als Pirineus contra tots els feixismes: el que comença la guerra i els que es confonen al bàndol republicà.

ELS HOMES DE BLANC són un sismograma del conflicte. Un ordre damunt el caos. El desgavell únic del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya els rebateja ideològicament: Milícies Antifeixistes Alpines. Comunistes, anarquistes, es volen apropiar d’aquell cos d’elit sorgit del millor de la societat civil catalana. El novembre del 1936 la Generalitat pren el control del descontrol a Catalunya. Primer Catalunya per damunt de Marx, Bakunin, Charlot o Mickey Mouse. Per decret crea el Regiment Pirinenc. La primera unitat militar d’obediència estrictament catalana des del 1714. L’embrió de l’Exèrcit Popular de Catalunya. Són l’espermatozou.

Eren blanc de tots els trets: de les desconfiances, traïcions, mentides de l’olla marxista, anarquista, pseudorepublicana del desmanegat exèrcit republicà

El seu uniforme blanc de camuflatge nival. Els esquís, les raquetes, les cordes, els fusells i pistoles metralladores... i la senyera (o estelada) amb una flor de neu. Per això els republicans espanyols els insultaven així: “ Las margaritas de Companis”. Odiats, envejats, admirats. Eren blanc de tots els trets: de les desconfiances, traïcions, mentides de l’olla marxista, anarquista, pseudorepublicana del desmanegat exèrcit republicà. Blanc de tot el terror anarquista del Cojo de Málaga a Puigcerdà i en tants altres pobles dels Pirineus. Blanc de l’exèrcit franquista. I, com tot català, des de l’inici de la guerra, blanc de substitució. Els republicans espanyols tan plurals detonen amb amonal ideològic: deixen sense competències de Defensa la Generalitat. I aniran dinamitant Catalunya en nom de l’Espanya única. El Regiment Pirinenc serà absorbit per l’Exèrcit de la República el 1937. Abduïts, menystinguts, enviats a missions suïcides, morts a traïció, condemnats a mesures disciplinàries... Però ells van lluitar, per Catalunya, fins al final. Des de la resistència sobrehumana -tres mesos isolats- a Bielsa fins a la traca final baixant a la Batalla de l’Ebre. Els sentiu?

JOAN ESCUDÉ TÉ 100 ANYS. Ell és un home de blanc (quants en queden?). Un home del Regiment Pirinenc. Tot va començar ara fa 80 anys. Escudé sempre parla encara amb la boca ben oberta. Allà, dins la gola, hi ha aquells 1.500 homes de blanc. Els més oblidats i desconeguts de la guerra. De tan blancs no es veuen. Ni a la claror, ni a la foscor. Ni ahir, ni avui. No els veuen ni els uns ni els altres. Perquè els homes de blanc són la història de tot Catalunya, de tots els catalans.

Més continguts de