05/10/2016

Lleyda, Lleida, Lérida

3 min

Aquí Pompeu Fabra, què mana? Hola, senyor Fabra, com va? Ja ho veu, esmorzant uns neologismes amb cansalada. Bon profit. Miri, al Far West ens preguntem si hem d’escriure Lleida o Lleyda. Què hi diu, mestre? A veure, jove... “Jo no tindria cap inconvenient a escriure Lleida d’acord amb l’ortografia dels noms comuns. Amb els temps, crec que no s’escriurà altrament”. El 1926 el jove lleidatà Pau Guimet planteja el dubte al seny ordenador de la llengua catalana. A partir de la resposta, Lleida serà Lleida. Ja ho va dir Josep Pla: “Pompeu Fabra és l’únic català a qui els catalans han obeït plenament”. Però Fabra es va equivocar. A Catalunya el temps és una hipòtesi. Fem córrer el rellotge. “En el día de hoy el Cuerpo del ejército marroquí ha ocupado el castillo de Lérida, la estación y la parte alta de la población, y posteriormente toda ella, quedando solamente pequeños núcleos de resistencia que se están reduciendo rápidamente”. Comunicat de guerra del Quarter General Franquista. El 3 d’abril del 1938 entraven a Lleida. Catalunya a la punta de la baioneta franquista. Adéu, Lleida. Hola, Lérida.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

LÉRIDA ÉS VIVA. Lleida encara té carrers amb noms de polítics locals que van exercir durant el franquisme. Crida per Lleida-CUP i ERC van proposar canviar els noms. No. Però es va crear una comissió d’historiadors. La seva feina ha sigut fer una relació biogràfica. Però diuen que és la Paeria la que ha de fixar un criteri polític. El dit mana. L’alcalde Àngel Ros ja l’ha aixecat aquests dies: no hi ha necessitat de canviar els noms dels carrers. Per a Ros el nomenclàtor de la ciutat ja es va reformar als anys vuitanta. Quan Naranjito votava l’avui crític avantguardista futurista Felipe González. El demà era això. El futur era que no hi hagi un carrer Pau Guimet. El periodista, editor, impressor de moltes coses però sobretot de la revista Vida Lleidatana. Des d’aquestes pàgines tuteja i pregunta a Pompeu Fabra. És la publicació que sincronitza Lleida amb Catalunya. La que aposta per escriure “Lleida”. A ell, a la revista, a la resta de periodistes i escriptors, els devem que avui la majoria de la galàxia digui i escrigui Lleida. Per què no té un carrer? Aquest home a qui els que van encanonar els lleidatans amb “Lérida” li van confiscar la impremta del 1939 al 1947. L’home que durant el franquisme va sumar a la impremta una llibreria i venia llibres en català prohibits i editats a París. A ell, com a la majoria, els van robar el carrer. La calle és de Lérida. I els que volien vendre i editar Lleida s’havien d’entaforar a la cova sense nom. I per què no té un carrer l’escriptor lleidatà Alexandre Plana, mentor, orientador, endreçador d’uns joves Josep Pla i Josep Maria de Sagarra que serien renovadors permanents de la llengua? Per què no té un carrer el lleidatà Josep Amich (Amichatis), un dels dramaturgs creadors del teatre popular català al Paral·lel? I per què no té un carrer...? Perquè la culpa és de la llengua.

AQUESTA MANIA DEL CATALÀ. Per això gràcies al pacte PSC-Ciutadans a la Paeria (assaig de futur amb espermatozou lleidatà) aquest any el programa de la festa major de tardor (la setmana passada), per primer cop, també s’editava en castellà. Català, castellà, anglès i francès. Al programa en català es llegeix que s’hi feia un “campionat de botifarra”. Al castellà passa a “campeonato de morcilla ”. A l’anglès es manté “botifarra”. I al francès el mandongo lèxic fa... “championat de saucisse ”. Salsitxa! Com a la matança del porc, al joc de cartes de la botifarra també s’aprofita tot. Podem muntar una carnisseria. Perquè en sabem un niu d’esquarterar, trossejar, estossinar... De fer carn picada de tot i tots. Bé, bàsicament, dels que volen escriure botifarra i Lleida. Com les matances a trenc d’alba, pels esgüells anònims i que no volen morir mai sabreu sempre qui som.

stats