Publicitat
Publicitat

Quin desastre! Que malament!

La tercera via ha fet servir un llenguatge del passat, hereu de la sociovergència empresarial i administrativa

De tots els fenòmens polítics dels darrers anys, la modulació del llenguatge és un dels més interessants perquè cada força ha intentat crear el seu. L’independentisme, per exemple, va fer-se acompanyar d’èpica cursi: érem el vent, el somni o el que fos. La millora discursiva -res a veure amb l’independentisme de fa deu anys- no estava exempta de màrqueting d’autoconvenciment.

La tercera via ha fet servir un llenguatge del passat, hereu de la sociovergència empresarial i administrativa. Podien parlar Antón Costas o Duran i Lleida que tot sonava igual. El lèxic i les paraules han acabat facilitant que el PSC fitxi Espadaler. Del PP, del PSOE i de Ciutadans el millor que podem dir és que no han tingut cap problema a l’hora de mentir de manera reiterada. Si poden retòrcer la justícia com els convé, què no faran amb la premsa. Pedro Sánchez fa servir el que va patir i s’uneix a Rivera, Rajoy i tot l’exèrcit declaratiu. Més enllà de les formes de degradació, la parla dels partits de l’Estat no té cap tipus d’interès.

De tots els camps polítics que s’expressen avui, el més suggestiu, al costat del de l’independentisme, és el dels comuns i formes associades. És un terreny magnífic per observar com la política, en aquest cas la manca de política, intenta construir un idioma que justifiqui la inacció, la manca d’iniciativa i el càlcul electoral. És una llengua gasosa que crea frases que no poden ser discutides perquè es mouen en una centralitat perifèrica. Han creat un conjunt de formes retòriques que, com que no són executives, acaben sent redundants, tautològiques.

L’independentisme tenia fites que, aconseguides o fracassades, obligaven a modificar el discurs. L’independentisme va començar en manifestacions, que eren pura promesa, i va anar cap a l’acció política. El 15-M, en canvi, s’ha desinflat. Què passa amb un moviment que té com a objectiu la transformació i no pot aconseguir fer-la efectiva? Que només pot crear un discurs que no comprometi a res. Els comuns, que han capitalitzat els moviments, han aconseguit destil·lar un llenguatge ple dels clixés de la nova política que no necessita compromís real.

L’Estat s’enfot, diguem-ho clar, dels escarafalls de Colau, i modula la pressió perquè faci el que s’espera

En l’únic lloc que això podria haver estat d’una altra manera, a l’Ajuntament de Barcelona, el PSC i Iniciativa els han fet perdre la credibilitat d’un discurs que dona per a una superilla però no per a una transformació real, ni tan sols cal posar el dit a la nafra amb el tancament del CIE. En el fons, el problema de Colau ha estat molt més de discurs que d’acció. Segur que ens posaríem d’acord en el 90% de l’acció de govern, però el que realment me’n distancia és l’expressió d’un contrapoder que intenta afeblir l’independentisme. L’Estat s’enfot, diguem-ho clar, dels escarafalls de Colau, i modula la pressió perquè faci el que s’espera, demanar un referèndum pactat, pleonasme espanyol per excel·lència. Aquí és on els vol l’Estat i on ells també se senten còmodes. Barcelona, com a ciutat, pot viure burocràticament bé malgrat l’empobriment dels barris. La Carta Municipal li dona un estatus prou còmode per permetre frivolitzar amb les dificultats d’altres ciutats, pobles i comarques.

L’ús d’aquest poder demana continuïtat, i en tot això qui ha excel·lit són els caps de cartell dels comuns a les properes eleccions. Xavier Domènech i Elisenda Alamany han aconseguit millorar la indefinició de Colau, consolidar-la com una forma de protecció d’un statu quo propi que conviu meravellosament bé amb l’ statu quo general. I vinga tuits: “Consensos amplis i avenços reals per a tothom”; “Consensos per superar vells blocs”; “La judicialització de la política mai és solució. Som fortes amb projectes amb i per a àmplies majories per combatre-la i construir de nou”, i reptes, i molta fraternitat i el tipus de frase que podríem resumir en un jo-sempre-quedo-bé. Si sortiu al carrer i demaneu qui és un malànima ningú no aixeca mai la mà.

Es tracta d’omplir el missatge de consensos i avenços, de fraternitat, de cuidem-nos i de vida en comú. Qui és la mala persona que pot estar en contra de tot això? Si és que venen ganes de seure a terra i fer propostes. Això sí, mentrestant la realitat passa i hi ha un dèficit fiscal i judicial que desborda les previsions, i atacs a l’escola i als mitjans de comunicació. Però no passa res perquè per a això el cinisme també té respostes i, i aquí ve la quadratura del cercle, fins i tot l’aparició de banderes franquistes és culpa de l’independentisme. I qui ho pateix són la pobra gent que només volia consensos, avenços i cuidar-se.

Pura autoajuda política.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT