FLIST-FLAST

Nosaltres, els franquistes

Nosaltres, els franquistes. Nosaltres, els terroristes. Nosaltres, els gàngsters. Nosaltres, els carnissers. Nosaltres, els que esquarterem animalons ecologistes amb una serra elèctrica greixada de clenbuterol. Nosaltres, fills no desitjats des dels espermatozous i òvuls d’Adam i Eva. Nosaltres, engendrats al culet de vas de tub d’un cubalibre en un pub de poble de payés-payés per una família desestructurada: una poma drogada cleptòmana i un llambric ludòpata alcoholitzat. Nosaltres, els catalans. Nosaltres, que patim totes les Operacions Catalunya.

Nosaltres, que a partir del juliol de 1936 ens van dir que vam assassinar, robar, cremar, destruir, espoliar... l’Aragó. Operació Catalunya. Tots els diaris de l’Espanya del falangisme de revolució nacionalsindicalista amb un copy-paste propagandístic diari (com ara) deien: la culpa és de “ separatistas catalanes ”, “ hordas catalanistas ” o “ rojos separatistas ” (s’entén ara el fil d’alguns discursos sobre Sixena i la guerra de l’art amb l’Aragó, oi?). Nosaltres, que ja ens estaven matant els nostres que, realment, no eren els nostres: 8.400 catalans assassinats a la rereguarda republicana entre 1936 i 1939 en nom de l’altra revolució nacionalsindicalista amagada sota el paraigua eufemístic d’“els incontrolats” (en la seva majoria, anarquistes). Operació Catalunya. Nosaltres, el 1936 uns, i el 1939 uns altres, ens vam tancar a casa. I ja no vam sortir. Hem sortit ara.

Catalunya ha estat tancada. Això sorprèn ara a Espanya, i a alguns que viuen a Catalunya com si habitessin la Polinèsia. Els catalans no havien dit mai res. Vivien al xalet sepulcre de zombi que no acaba de morir mai. El català era un gatet manset moribund que feia rum-rum a les faldes folklòriques d’una taula endiumenjada on només es veia un filet de llum low cost escolar-se per uns porticons bunqueritzats. A fora, a la llum, al sol, a l’aire: les paraules eren només per als altres. Vam perdre el carrer. Vam cedir el paisatge. Vam llogar els sentiments. Vam començar a usar anticonceptius per no fecundar la nostra memòria. Ens han fet la tombarella, la capitomba, ens han substituït el país. I també hem abandonat, deixat, arrendat, regalat, el país. Per això sorprèn a molts que ara el català faci mèu-mèu fins a enrogallar-se. Perquè ara hem descobert que els gats fan mèu-mèu i no bub-bub. Ja no més operacions de canvi de sexe i lobotomies. Ara el català fa marrameu a la nevera, al carrer, a la plaça, a la lluna, a la pruna, amb la seva cua-espasa làser. Ara els catalans fan la revolució de dir les coses a la cara. Això no passava. Érem animals de gossera, ensinistrats en una democràcia espanyola on el diàleg és anticonstitucional, antinatural... El diàleg és antitot. Un sistema que ensenya que només uns, i només uns temes, pel bé de la democràcia, poden parlar públicament. Els altres, parleu a la cova. Els catalans només podien expressar els seus sentiments dins el seu apartament taüt dialogant amb carquinyolis rancis. La revolució era això.

Ho vam aprendre des de 1714, 1936... Ens vam tancar a casa. I no vam sortir. I així, només així, vam salvar la llengua, la cultura, els sentiments. No vam dimitir. No van dimitir de la vida els nostres besavis, els avis, els nostres pares... Tots. Vam fer petar el sistema des de dins. Des de la caixa mortuòria que no ho era. Va ser la revolució dels antisistema. Davant de la perpètua autoinsuficiència de l’estat espanyol, sempre l’autosuficiència catalana. Ho hem suat i pagat tot nosaltres. El que no ens donava la realitat ho creàvem: perquè la realitat s’ha d’imaginar. Som una start-up nacional. ¿Hem construït històricament un paraestat i ara ens fa por votar si volem un estat? ¿Si hem estat un gairebé voleu dir que no tenim dret a ser un és? Venim del no-res i ho hem fet tot. Venim de la mort i som el miracle. Som els antisistema. Ja no hi ha futur perquè som el futur. Ja no hi ha res més. Només quedem nosaltres. Diguem-ho a la cara: nosaltres, els catalans.

Més continguts de