En principi, no es tracta de cap nova ocurrència per reconduir el debat sobiranista. Ja estem ben servits amb els estirabots federalistes i les fugides per terceres vies. El funeralisme és una tendència transversal present en qualsevol sector social. Des de fa temps s'imposa la cara llarga, la mirada perduda i la boca entreoberta. Cert, aquests trets retraten Mariano Rajoy a la perfecció, però el president del govern més gallec de la història d'Espanya no és, ni molt menys, l'únic adscrit al corrent funeralista d'enfrontar-se a la realitat.
En línies generals, aquesta dinàmica negativa d'encaixar els esdeveniments es caracteritza per generar mal rotllo en quantitats industrials amb una actitud funesta. Ser incapaç de veure el costat bo de les coses, el got mig ple o qualsevol metàfora que suggereixi una certa esperança sobre el que ha de venir. És una posició que desassossega, però també resulta tremendament còmoda per als que s'hi instal·len. Els funeralistes s'abonen a un seguit de tòpics com si fossin mantres de la malastrugança. "Això no pot sortir bé", "Acabarem malament", "No me'n refio ni un pèl", "Em fa mala espina", "Qui no te l'ha fotut te la fotrà"... i així sense aturador, esperant que qualsevol fet nefast els doni la raó per aleshores entonar la seva frase predilecta: "Ahà! Ja ho deia jo".
Les manifestacions de funeralisme són palpables arreu. Des del director de banc que denega crèdits a l'estanquera que, després d'atendre'ns centenars de vegades, és incapaç de regalar-nos un bonic somriure o un trist encenedor. Tanmateix, l'infortuni no és l'únic motor de les seves reaccions. Quan regna la bonança, els funeralistes no varien -cal lloar aquesta coherència- i són capaços de donar bones notícies fent mala cara. En fi, un cas perdut. I davant aquest comportament, un només pot desentendre's dels partidaris del funeralisme i desitjar-los que tot els vagi bé. O més aviat tot el contrari per no haver de contradir-los.
