FLISTFLAST

El futur de Catalunya: ‘Twin Peaks’ i el gol de Koeman

El darrer cop que vaig veure Laura Palmer va ser a la discoteca Big Ben de Mollerussa. Duia els llavis pintats de Malibú amb pinya. Somreia amb galtes espasmòdiques. Galtes com neons fosforescents de color préssec de juliol que feien salivar a la sala. Va ser el dia que l’agent Cooper va arribar tard. El radiocasset del seu Renault Supercinco GT Turbo de seients tunejats amb clofolles de blat devorava les cintes i a punt va estar de fotre-li mossada als dits. Sí, s’estrena la tercera temporada de Twin Peaks. La sèrie que va canviar les sèries. La sèrie que deia adeu a un món i hola a un altre. La sèrie fum de tabac existencial: s’esfuma. Se t’escapa... com la vida. La sèrie, de fet, explica una història coneguda. Twin Peaks és Catalunya. David Lynch és català. Donem un tomb pel poble. Abaixem les finestres. Posem el casset al GT Turbo.

In dreams... En somnis. Twin Peaks, David Lynch fascinen perquè expliquen la història del món de dia i el món de nit. El costat fosc i el costat lluminós. L’invisible i el visible. Darth Vader i Luke Skywalker enmig de làsers de jardins verds i assassinats vermells. Aquesta ha estat l’aportació de Catalunya al planeta i a la galàxia: som duals. Funambulistes. Hamlets de PVC. Dr. Jekyll i Mr. Hyde de cristall. Som la Bíblia d’un món antic i el Twin Peaks d’un món postmodern. I ara som un fidget spinner d’addicció infantil que no deixa de ser el nostre rotondisme existencial de parvulari. Però sí, compatriotes del país replà, Catalunya és aquest Twin Peaks de catalans. Hòbbits vivint a les seves coves. Porticons endins. Perquè el català quan van mal dades es tanca al búnquer. Així hem mantingut la llengua, la cultura, la coca amb samfaina i el tàper amb espermatozous. Però hem abandonat el carrer, la llum. Ens han ocupat l’espai, el paisatge, el poder, la realitat, la memòria. Per això, amb 16 anys, el 1922, Miquel Badia quan arriba a Barcelona diu: “Fou en aquell any que jo vaig sentir parlar per primera vegada de política i de Catalunya”. És fort! Un paio de família catalana de segles. La cosa continua igual generació darrere generació. Avui Miquel Badia és titllat de feixista i el van assassinar pistolers de la FAI. Per això els dòbermans de l’analfabetisme volen mossegar els llibres de text catalans. Per això ens han adoctrinat. Per això ens han lobotomitzat. Perquè ens han robat fins i tot la monarquia! Ens han pispat la Corona Catalanoaragonesa. Mentint i fent creure que només era aragonesa. Ens han dit que els catalans érem pacífics. Sí, Jaume I i els reis, comtes i nobles que hem tingut eren educadors socials amb les seves espases de hippies Harry Potter. I treien dels cascs màgics tones de sang per fer transfusions solidàries. Érem Rambo i ens han dit que som Bambi. Érem una potència mundial: el supermercat comercial i polític del Mediterrani i ens han dit que som una botigueta de poble per a puces. Un dia guanyàvem i un dia vam perdre. Sempre passa el que li va dir Margarida de Montferrat al seu fill Jaume II d’Urgell: “O rei, o res!” Va lluitar però va perdre. I començava el tuning castellà amb el Compromís de Casp.

O rei, o res. O entra o no entra. I per això, ara fa 25 anys, la pilota va entrar a Wembley. Gol de Koeman. El Barça campió d’Europa. El futur va canviar. O guanyes, o perds. Serà així: la pilota entrarà, o no. Ens colarem com aquell filet de llum mentre es tanca la porta, o no. Perquè de tot el que portem explicat, viscut, patit, mort... De tot. Només hi ha una conclusió final. No importa si van assassinar Laura Palmer. Perquè com va dir al final de la sèrie: tornaria. I Twin Peaks torna. És el futur l’únic que s’assassina. Per això Catalunya té dret al que sempre no ha tingut: dret al futur.

Més continguts de