El futur d'ERC
El passat recent d'ERC diu adéu. El present del partit és boirós. El futur es presenta incert. I, tanmateix, en les dues últimes dècades, ERC ha aconseguit fer forat en el mapa i el discurs polític catalanista des de l'independentisme d'esquerres, molt minoritari a l'inici de la Transició. Durant anys va tenir un creixement constant, amb salts espectaculars -tot i les crisis internes, de vegades traumàtiques, com la marxa d'Àngel Colom-. Al final, però, al partit li ha passat una cosa poc habitual en política: en lloc de beneficiar-se de l'exercici del poder, l'accés a responsabilitats de govern li ha resultat letal. I ha aconseguit una fita encara més insòlita: ha consolidat al carrer un independentisme transversal del qual no s'ha sabut beneficiar. Al contrari. A mesura que el seu discurs s'ha legitimat socialment i fins i tot acadèmicament -gràcies a conceptes com espoli i sobirania -, ERC ha perdut centralitat. De manera que en les últimes cites electorals ha encadenat resultats catastròfics que l'han deixat en una posició afeblida, sense lideratge, amb les bases desmotivades. La marxa de Josep-Lluís Carod-Rovira, el líder que més pes ha tingut en la història recent del partit, és el símbol d'un vaixell a la deriva. Si vol sobreviure als propis errors, si vol beneficiar-se dels encerts, ERC no té més remei que recomençar des de zero per tornar a sumar.
