Cuatro va estrenar dimecres El cubo , un nou concurs d'habilitat que la cadena ven com "el futur dels concursos". El cubo seria una suma de La caja i Uno para ganar . Més enllà de la proposta formal, és més del que hem vist sempre. Un concursant ha de resoldre un seguit de proves de destresa tancat en una enorme caixa de vidre. Si l'erra, perd vides. Si supera el repte, guanya diners. Presentat per la convencional Raquel Sánchez Silva, capta l'interès només els quinze primers minuts. El tractament infogràfic del cub és atractiu i televisiu, però el que hi passa a dins podria passar en qualsevol altre lloc: exercicis de punteria, d'habilitat a copiar recorreguts, a preveure el moviment, a construir formes... Tot el que ja vèiem fins ara a l' Uno para ganar però en comptes de fer-ho amb material domèstic i de reciclatge, disfressat amb una pàtina futurista força ben resolta. Els finals de les proves es repeteixen amb ajuda de la càmera slow motion , que crea unes jugades espectaculars, com si fos Matrix .

Molta modernitat per una banda, però, en canvi, el concurs continua fent participar els candidats amb la família veient-los des de la grada, fent cara de patiment i advertint la necessitat de plantar-se quan convingui. Tampoc no deixa de sorprendre'm el maleït costum d'alguns presentadors de preguntar com es diu al participant quan el tenen davant. Mira que hi ha maneres de presentar un concursant i han de triar una opció que sembla que acabin d'estirar del braç el primer que passava pel carrer i amb qui encara no han pogut parlar mai. Però el pitjor d' El cubo és la passivitat de l'espectador contemplant l'espectacle. Ni pot participar activament en els reptes, ni empatitza amb el concursant per patir amb les proves. La simple observació de les habilitats que ens són comunes ens interessa més aviat poc. Em temo que si això és el futur dels concursos, aquest no trigarà a ser també passat.