Una galleda d'aigua freda

Falten pocs segons perquè el locutor de ràdio qualsevol comenci el programa especial de Sant Jordi a l'aire lliure. Centenars d'oients expectants estan a punt de pensar que se l'imaginaven diferent. S'ha afaitat amb determinació i s'ha mudat amb una americana esport i una camisa que el fa semblar un membre de Los Manolos del 1992. De sobte un fet inesperat glaça el continu espai-temps i li atura la sinapsi neuronal. Una tromba d'aigua concentrada li cau al damunt i queda xop de dalt a baix. Li expliquen que el vent ha fet caure l'aigua de pluja acumulada al tendal que cobreix l'escenari. Però mentre l'autoestima li regalima cames avall, el locutor s'abona a la conspiranoia del franctirador amb galleda que li vol esguerrar el dia.

Depenent del nivell de catastrofisme que portem a la sang, podem preveure un bon assortiment de calamitats: malalties, desenganys, declaracions de renda positives, nous singles de Josmar... Però ningú ens prepara per al xoc sensorial i emocional d'una galleda d'aigua freda caient-nos literalment a sobre. Per uns instants ens convertim en els éssers més indefensos i desvalguts de l'univers. Així està ara el locutor qualsevol, incapaç de reprendre el control de la seva motricitat. Mentre es planteja fugir corrent o posar-se a plorar entre bambolines, un somriure càlid se li emporta l'americana per assecar-la. Algú li eixuga el mòbil i hi ha qui s'ofereix per deixar-li la camisa. Uns braços l'enfunden en una caçadora aliena perquè l'abrigui. El locutor xop reacciona i veu com els qui l'envolten s'han mobilitzat per compensar la seva paràlisi. Tots són un i entén, aleshores, que ell ha de ser tots. Això l'empeny a posar-se davant del micròfon amb els mitjons i els bòxers molls i fer el millor programa de la seva vida.

Aquest article està basat en fets reals. Per escriure'l no s'ha maltractat cap locutor de ràdio. Bé, una mica potser sí. Però li ha servit per escriure aquestes línies.